Mans d'aigua i de vent

Entrant a cal Sinén, es pot llegir una poesia de Josep Borrell sobre l’estany d’Ivars i Vila-sana que engega amb els versos següents: “Les mans regalimen d’aigua / que no em cap a la boca plena.” Enllestint el recorregut per l’interior d’aquell antic mas de tàpia reconstruït com a centre d’acollida del referit espai lacustre recuperat ara fa just deu anys, una altra composició poètica d’una escriptora igualment originària de la plana urgellenca, en concret de la mateixa vila d’Ivars, Maria-Mercè Marçal, titulada Arbequines de l’amor i inscrita en una paret vora l’apaïsat finestral panoràmic amb funcions de mirador (en primer pla, un niu de cigonyes al capdamunt d’un pal plantat enmig de la superfície aquàtica) dóna també protagonisme als esmentats membres corporals, en aquest cas cloent el poema: “Les mans de seda del vent / em despullen l’olivar.”

Aigua que omple boques, dits sedosos desfullant oliveres femenines... Els poetes diuen sense acabar de dir, servint-se de metàfores carregades de dobles sentits. L’enyorada MMM hi tenia la mà trencada –mà de seda eòlica, mà de brasa ardent–, en aquest art sublim, havent pouat al principi de la seva trajectòria literària en l’original, frondós i lluent univers simbòlic de Lorca. Les imatges creades amb paraules atàviques o expressions col·loquials pròpies de la pagesia d’aquells encontorns tenen una força i una vivor que sovint fan prescindible una gran sagacitat interpretativa per part dels lectors, perquè se li entén tot o quasi tot, tant se val si evoca l’oliverar d’una dona com l’escala fosca del desig sense barana o un llangardaix que crema les entranyes o l’amor que cavalca desbridat.

L’altre dia, havent passat la vigília per cal Sinén, m’imaginava l’enorme partit metafòric que l’autora de Cau de llunes hauria pogut treure de la notícia del cigne cantaire alliberat a l’estany d’Ivars al cap d’un parell de mesos que l’haguessin recollit en un carrer de Barcelona. Sembla que l’au en qüestió, d’una blancor tan pura que contrasta amb les fantasies eròtiques tradicionalment suscitades pel seu coll llarg i robust, s’havia extraviat a mig camí de la ruta aèria migratòria sud enllà. Els zoòlegs no auguren problemes de convivència amb els seus nous veïns d’hàbitat, la nombrosa colònia de cignes muts de l’estany, però jo no n’estaria tan segur: un cantaire entre muts...