La pluja sense paraigua

Per fi ha plogut, que ja convenia: els camps feien patir, els pantans estaven mig buits, l’estiu es preveia sec, possibles restriccions en regadius agrícoles i al consum domèstic (un problema que amoïna en una secció tot just encapçalada per l’epígraf Dia de reg, encara que sigui en un doble sentit, òbviament maliciós).

No ha plogut tant com convenia, tampoc de forma regular (ni en el territori ni en el calendari), però la discreta saó produïda ha degut servir per envigorir els sembrats –i en molts casos salvar-los–, per reomplir una mica els embassaments al·ludits, per verdejar el paisatge tal com s’escau a aquestes altures de primavera, per garantir l’aigua de boca a animals i persones durant els rigors caniculars, per poder començar a mirar-se amb desig les piscines sense mala consciència ambientalista... i perquè els ecologistes del morro fort puguin justificar la seva oposició a un festival de rock a les planes suposadament inundables d’Escalarre.

L’episodi de xàfecs esparsos d’aquesta setmana també haurà comportat la recuperació dels paraigües desats des de feia mesos en paraigüers i armaris.

El retorn de les teles impermeables sostingudes per barnilles que es despleguen amb un gest precís, si bé no sempre al primer intent, acostuma a provocar certs climes sentimentals associats tradicionalment a l’aparició pública d’aquests ginys tan útils i senzills, com la melangia o l’amor. “Des del fons del meu llit, sento caure la pluja”, miola Françoise Hardy a l’aparell de música del cotxe, retingut al passeig de Ronda perquè només que caiguin quatre gotes el trànsit pels carrers de Lleida es fa bastant més dens i lent. Amb veu tan lànguida com el ritme dels instruments que l’agombolen, la veterana cantant parisenca que als seus 75 anys conserva bona part de la seva bellesa, felina de jove, més clàssica de gran, i la integritat del seu estil distingit, segueix desgranant la lletra escrita per ella mateixa de la cançó La pluie sans parapluie, inclosa en un disc de 2010 del mateix títol: “Sota el meu paraigua, cada dia i cada nit, porta’m del braç, t’ho prego. Pren-me dins dels teus somnis fins que el dia es llevi. Sense tu la vida no és vida.” Que be que sona, això últim, què romàntic, pero alhora quin perill, quina renúncia anticipada que tal vegada ens acabarem penedint. “Sans toi la vie n’est pas une vie.”