Mula vella

Fa un parell de setmanes, el fins fa poc diputat José Ignacio Llorens es planyia en aquest diari que el PP no l’hagi triat per repetir de cap de llista, a més de denunciar que el seu substitut vagi proclamant-se’n fill polític: un cas antològic de repudi. L’única raó adduïda és la voluntat de Madrid, que és on es prenen les decisions en aquell partit, de rejovenir la candidatura. No li tinc cap simpatia política ni el conec personalment, de manera que no em traurà la son que el senyor Llorens no renovi l’escó (si li serveix de consol, no crec que l’hereu repudiat surti escollit). No em passa el mateix –bé, tampoc no cal exagerar, perquè no compto pas que això em provoqui insomni, però sí que em disgusta– amb altres dirigents veterans d’aquestes comarques amb qui mantinc relacions amistoses o afinitats ideològiques, que estan vivint situacions similars, tot i conservar-se en plena forma, tant física (en conec un que cada vespre surt a córrer) com mental, capaços encara de donar molt de joc al servei de la causa. Sembla haver arribat un moment que trajectòria i experiència no només han deixat de ser tingudes en compte per les diverses formacions, sinó que són percebudes com a inconvenients, una tara, una nosa. Si l’alternativa és algú ben jove, i a sobre es tracta d’una dona, l’home que ha travessat la delicada barrera de la seixantena –qui sap si aviat de la cinquantena, al pas que anem– ja ho té tot fet, en aquest àmbit, que és com dir que ja no té res a fer, una constatació equivalent a la consciència que es pot donar per la pell o que ja ha begut oli (no ho dic només per si algun dels al·ludits és de les Borges, on presumeixen del millor del món, i que incomprensiblement per a mi ni tan sols se’n queixa).

En fi, que de vegades aquells que, malgrat començar a tenir els anys, ens resistim a plegar veles (a retirar-nos i, sobretot, que ens retirin), podríem sentir-nos abocats a pensar que no se’ns deixa una altra opció que seguir les passes al marge de la llei dels protagonistes crepusculars de les darreres pel·lícules dels octogenaris Robert Redford, The old man & the gun, i Clint Eastwood, Mula. És a dir, robar bancs o traginar droga, que és l’activitat pròpia de les anomenades mules en l’argot dels delinqüents. Una mula vella, doncs, com el títol de la novel·la de Pep Coll, si bé en una accepció diferent de la zoològica.