A la gola del llop

El cap de llista del PP per Lleida, de nom Dante, que estrafent el cèlebre vers de la Divina comèdia (“lasciate ogni speranza voi ch'entrate”) pot anar abandonant tota esperança d'entrar al Congreso, presumia diumenge en un tuit transcrit l'endemà per aquest diari d'haver estat fent tot el matí campanya a les Borges, “territorio comanche”. Sí, i tant, i els borgencs una colla de pèls roges, com els que el ministre Borrell denominava “cuatro indios”, traient ferro al genocidi.

Però els ferotges genets de les praderies devien haver desat aquell dia la destral de guerra, perquè a l'hora de dinar jo era a la cafeteria Slàvia assaborint unes galtes guisades per la meva cosina Dolors, acompanyant l'exconseller Huguet, que acabava d'impartir al Centre Cívic una conferència sobre el 14 d'abril i la República, la passada del 1931 i la futura de ves a saber, i unes simpàtiques senyores del consell de redacció de la revista Terrall, organitzadora de l'acte, quan van entrar al local mitja dotzena de joves militants del PP (polits i repentinats com si sortissin de missa major, rojigualda al canell, l'aspecte contrari als estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona a qui l'aristòcrata Cayetana havia titllat feia poc de “pijos”, tot just de “pijos” i tot just ella, l'altiva marquesa de Casa Fuerte, al costat de la qual la plebea Inés Irritadas sembla una minyona rondinaire).

La primera reacció dels entaulats va ser pensar que els forasters venien buscant murga, ara que s'han aficionat a fer-se les víctimes anant a provocar en reserves índies com Altsasu, Amer, Waterloo, Errenteria o la UAB, però potser només succeïa que havien preguntat a algun veí on podrien fer un mos i els havia recomanat –vull creure que de bona fe, no per gastar-los una broma– el local més ceballut dels Països Catalans. Però el cas és que la Dolors els va servir com si res (sort que l'Albert no hi era, perquè no sé si hauria considerat una profanació inadmissible veure'ls ocupar la taula rodona que té sempre reservada), i van menjar tranquils i a gust, com acostuma a passar en aquella casa, confirmant que tot allò de la fractura social, la crisi de convivència i l'assetjament als rivals és una pura falòrnia. Ara, sembla clar que aquells espanyolets desconeixien on s'havien ficat, potser perquè els presents no portàvem plomes al cap ni la cara pintada.