La truita bonica i desitjada

Adéu a la final de l’1 de juny, adéu a la “copa linda y deseada” promesa per Messi en la presentació de l’equip al Camp Nou a principis de temporada, adéu als somnis europeus –parlo de futbol, no pas d’eleccions al parlament d’Estrasburg, que ja veurem si pel meu gust acaben tan bé com les de fa quinze dies–, adéu a les truites de cada vespre de partit. S’han acabat amb un autèntic desastre les eliminatòries del campionat, s’han acabat les truites corresponents a les successives fases de la competició continental, fins a l’any vinent, si el Déu del deu a la camiseta blaugrana encara té desig i forces. Més avall ho explicaré, tot això de les truites.

Llegeixo en un diari digital madrileny gratuït (he deixat de comprar diaris madrilenys de paper, seria de masoquista donar negoci a qui no para d’atacar-nos amb tota mena d’insults i mentides) un reportatge sobre els restaurants on es poden menjar les millors truites de patata. A Catalunya en destaquen cinc a Barcelona i un a l’Aran, concretament Casa Perú del poble de Bagergue, on Àngela Aunós elabora una truita excel·lent servida per 18 euros (espero que, amb aquest preu, i tenint en compte el cost reduït de les matèries primeres, sigui un plat a compartir almenys per a dos comensals).

L’explicació pendent: resulta que l’amic Pep Coll ha estat venint a casa per veure per televisió els partits del Barça a la Champions. Aprofitàvem per sopar una mica i ell es va prendre per costum portar una truita que havia estat fent poca estona abans, o bé de patates, que els pallaresos anomenen truitada per distingir-la de la truita de riu, o bé de carxofa, que també li surt estupenda, especialment tendra i gustosa gràcies a un truc que em va revelar però em temo que no vaig acabar d’entendre (sóc una nul·litat als fogons), perquè ara no gosaré dir que el Pep no és tan bon cuiner –si més no truiter– com novel·lista, però quasi. Reconegut i agraït com li estic pel plaer intel·lectual que m’han proporcionat els seus llibres, en endavant li ho estaré també pel plaer palatal obtingut del seu art amb la paella. Dimarts em vaig disgustar tant amb els quatre gols encaixats per Ter Stegen que gairebé no dormo en tota la nit, però els asseguro que, amb una truita com les de l’escriptor de Pessonada al davant, el Liverpool n’hauria hagut de marcar encara bastants més per fer-me perdre la gana.