DIA DE REG
Chichiraldi & Quintela
Em va amoïnar un aspecte de les passades eleccions, i no era el resultat, pel meu gust prou positiu –hauria pogut ser molt pitjor, hauria pogut ser una catàstrofe–, sobretot en relació amb el canvi d’hegemonia a l’independentisme català (si de debò pretenem afrontar els inevitables reconeixement i esmena dels errors comesos per precipitació i falta de càlcul, reprendre un camí que serà més llarg i costerut del que alguns ingenus o il·luminats ens volen fer creure, amb realisme i negligint visions messiàniques o màgiques que porten a un cul-de-sac sense remei o a la repetició frustrant d’una eterna maniobra com la de Sísif, però causant danys greus als valents que s’hi aventurin, que cada cop costarà més de trobar, perquè a ningú no li agrada acabar entre reixes, a l’exili o embargat). No, la qüestió no és que m’hagi traumatitzat –tampoc no cal exagerar–, però sí que m’ha fet sentir incòmode que, per primera vegada a la vida, tots els presidenciables eren més joves que un servidor. Als comicis anteriors ja m’havia anat pels pèls, salvat per un Rajoy nascut el 1955 (jo sóc del 58). Em comença a passar sovint: entrar en algun lloc i ser el més vell dels presents. A la inversa, no gaire, i s’agraeix, com quan fa poc assistia a una multitudinària conferència a Mollerussa de l’aula universitària de la gent gran. Només la conferenciant em guanyava en joventut. Res, que tal com va el món, o almenys la política, als que hem traspassat la ratlla –vermella?– de la seixantena no ens deixen gaires més opcions, tal com observava dies enrere aquí mateix, que dedicar-nos a delinquir com els veterans protagonistes de les últimes pel·lícules de Robert Redford i Clint Eastwood. Per cert, com que la realitat acostuma a superar la ficció, els diaris han informat recentment de la detenció de dos padrins de 72 i 80 anys, Chicharaldi i Quintela, atracadors de bancs. S’havien conegut a la presó. El primer, uruguaià, cometia els robatoris disfressat de dona i al seu xalet del Vendrell la policia hi va descobrir una plantació de marihuana. Penso que, per a un càrrec com el de paer en cap de Lleida que requereix maduresa i experiència, tots els majors de 55 anys hauríem de votar Miquel Pueyo, l’únic dels candidats que depassa aquesta edat. Al marge d’afinitats ideològiques, s’imposa la solidaritat generacional, abans que no ens acabin d’arraconar.