Home de pau i paraula/es

Del flamant regidor Xavier Palau Altarriba, de cognoms tan nostrats com el seu homòleg barceloní Josep Bou, n’he sentit a dir com un elogi que no sembla del PP. Havent aconseguit la fita de mantenir la representació del partit, aquest jurista amb cara i to de bon jan ha declarat que ell encarnava el lleidatanisme a la Paeria. Crec que ho sosté de bona fe però s’equivoca, víctima d’una confusió comuna en la història recent de la ciutat, perquè el particularisme local propugnat tradicionalment pels de la seva corda ideològica s’adequa més aviat a l’anomenat leridanismo, que no és ben bé el mateix. Li ho podria aclarir un especialista en la matèria com és Miquel Pueyo, que hi va dedicar un llibre força documentat: Lleida, ni blancs ni negres, però espanyols (Edicions 62), premi Xarxa el 1984.

Avantatges de tenir un paer en cap intel·lectual. Amb un breu interregne Larrosa entremig, a Lleida haurem tingut la sort de passar d’un alcalde molt intel·ligent de ciències (Ros) a un altre de molt intel·ligent de lletres (Pueyo). Ciències o lletres: suposarà aquest matís algun canvi pràctic en la governació del municipi? Allò que sí que ha promès el vencedor dels comicis de diumenge és un canvi d’estil, més auster i discret, exhibit ja en campanya, en què es presentava com el candidat tranquil, fruit segurament de la maduresa emocional assolida amb l’edat i potser també perquè, a diferència d’altres caps de llista, no s’hi jugava el modus vivendi.

Després d’una coneixença de molts anys i d’haver-hi col·laborat de ben a prop en la seva etapa a la Delegació de la Generalitat, el veig encaixant amb l’etimologia de paer com a home de pau. De pau, de paraula (en el sentit de confiança i fiabilitat) i de paraules en plural, filòleg com és de formació, que s’escriurà ell mateix articles de premsa i discursos –el seu punt més fort– amb la prosa subtil i elegant a què ens tenia acostumats als lectors d’aquest diari, que haurem perdut un brillant columnista (no es pot tenir tot, a la vida). I encara un altre avantatge afegit és que en la qüestió de l’alliberament nacional no li caldrà sobreactuar amb l’excés de gesticulació simbòlica de certs nouvinguts a la causa, perquè en aquest àmbit li sobren credencials: amb Carod i Colom, va ser un dels tres únics diputats al Parlament que el 1991 votaven a favor del dret a la independència.