El jubilat

No fa gaire vaig complir anys. Molts. Massa. Però sóc dels que pensen, com la immensa majoria dels meus coetanis, que sempre val més celebrar un aniversari, encara que sigui pujat de dígits, més pròxim a la centena que al zero de partida, que no pas no poder-ho comptar –ni contar–, perquè mentrestant hagis hagut de passar ja el pont d’esqueneta (locució popular emprada tradicionalment aquí a Lleida per denominar l’accés a millor vida, transportats en posició supina, de boca amunt, a l’interior d’una caixa de fusta, fins al cementiri situat a l’altre costat del Segre).

La xifra assolida comença a pesar. Sóc un home gran. Ara també d’edat, ja no només per la talla XXL que acostumo a requerir. L’expressió home madur aplicada al meu cas em sonaria a mi mateix immerescuda. Tampoc potser no m’escau encara l’adjectiu vell, per més que dies enrere un piolín d’aquells que declaraven al Suprem titllava d’ancians els votants cinquantins al referèndum de l’1-O. Si tenir-ne 50 és ser un ancià, què diantre dec ser jo, amb una dècada més a les espatlles?

Va coincidir la meva entrada a (quasi) tots els efectes a la condició de sexagenari amb la projecció per la tele de la pel·lícula El graduat, rodada el 1967. Reveure les peripècies amoroses d’un jove amb una mare i una filla alhora, després d’un quart de segle llarg, sí que em va fer notar el pas inexorable del temps, que diria un poeta o un profeta, perquè si els he de ser sincer, i a diferència d’ocasions anteriors, en aquesta em vaig sentir més atret per la mare, una esplèndida Anne Bancroft que em semblava ara una senyora viscuda i força ben conservada, amb molta classe, una personalitat forta i un sex appeal gairebé intacte, que no pas la filla, una noieta encara per fer i sense suc ni bruc. És clar que jo tampoc ja no sóc un estudiant de 21 anys tot just acabat de graduar com el personatge encarnat per Dustin Hoffman, sinó un veterà al caire de la jubilació. Vull dir que, si espero massa a tornar-la a veure, potser ja no em farà goig cap de les dues.

A principis d’enguany, l’escriptor francès Yann Moix, nascut el 1968, provocava una polèmica al declarar a la revista Marie Claire que era incapaç d’enllitar-se amb una dona de la seva mateixa edat, perquè un cos femení de 25 anys li sembla extraordinari, però un de 50 no li diu res. Bé, que li ho tornin a preguntar quan tingui els meus.