Montsagrat

Convidat pel rector de la parròquia romanesa de l’antiga comissaria del passeig de Ronda –lluent ara de cúpules daurades–, visitava Lleida l’altre dia Damaschin Grigoriatul, monjo d’un monestir del Mont Athos. Durant l’estada, el pope de llarga barba blanca va ser rebut a la capella del Peu del Romeu per l’amic Jordi Curcó, president de l’Agrupació ilerdenca de Pessebristes, que li va fer cinc dracmes de l’entranyable tradició local dels fanalets de sant Jaume.

El Mont Athos, denominat Agion Oros en la llengua d’Homer (atenció, joves: l’autor de l’Odissea, no pas el pare de Bart Simpson), que significa Muntanya Sagrada, l’equivalent toponímic del nostre Montsant, és un pic de 2.033 metres que dóna nom i conforma una estreta franja rocosa que s’endinsa 60 quilòmetres a l’Egeu, en les costes macedòniques del nord-est de Grècia, on s’aixequen una vintena de cenobis del vell culte bizantí. Tots masculins, igual que els dos milers d’habitants de la península, a la qual les dones tenen vedat l’accés (possible només per via marítima). El monestir del pare Damaschin és el de Sant Gregori, en grec Gregoriou, un dels més petits, que l’escriptor Patrick Leigh Fermor va conèixer l’hivern del 1935, seguint un recorregut a peu per totes aquelles santes cases, atret pel misteri del lloc i el caràcter “místic, sinistre i inquietant” de la litúrgia ortodoxa. El viatger recolliria les seves impressions en un diari publicat fa poc com a annex al volum pòstum El último tramo (RBA).

Tot just a Gregoriou, l’anglès és protagonista passiu d’un “incident vergonyós”, quan un dels monjos que li acabaven d’oferir un te s’entesta a agafar-li la mà i prémer-la amb massa afecte. Sorprès, fent veure que ensopega, l’aparta i se la posa a la butxaca. Apunta que és la primera vegada que observa un capteniment “anormal” en aquell reducte misogin, d’altra banda gens improbable en una comunitat de celibat absolut. Bé, de tot això han passat molts anys i no crec que avui dia els religiosos de Gregoriou vagin pel món fent manetes. Ho hauré de preguntar al Jordi.

Fermor duia a la motxilla el Don Joan de Byron, que casualment citava aquí dijous, perquè s’hi dóna la culpa de les passions febrils pròpies dels països mediterranis al sol abrusador. El mateix sol que a la tarda –anota– confereix al paisatge de cactus i figueres de moro del Mont Athos un aire tropical.