Al sol que més escalfa

Del “nihil novum sub solem” al novetats sota el sol. En sis o set segles haurem passat, respecte a la constitució de la Paeria, de la insaculació a la insolació. La primera consistia a extreure d’un sac, per part d’una mà innocent, boletes de cera amb el nom d’uns quants veïns, que eren designats paers. Aquell atzarós mètode medieval d’elecció de càrrecs no necessàriament produïa resultats pitjors que l’actual, per més que avui dia deixar a la sort una qüestió tan important podria semblar una temeritat (a banda que costaria trobar mans innocents, almenys de majors de dotze anys). Pel que fa a la insolació, és el sistema aparentment escollit dijous passat per escenificar l’acord entre les tres forces polítiques que regiran l’ajuntament de Lleida aquest –en principi– pròxim quadrienni. I és que si sempre s’ha advertit que “a la vora del riu no t’hi facis el niu”, ara algú amb un mínim sentit de la realitat (meteorològica) hauria d’haver previst que “a sobre del llit no hi signis un tripartit”. Del llit del Segre, s’entén, sobrevolat per la passarel·la dels Camps Elisis on aquell matí de màximes històriques en el còmput de temperatures per aquests rodals (però menys que l’endemà, com la medalla de l’amor) tenia lloc l’acte solemne en qüestió, amb els pobres regidors electes á plein soleil i ganes reprimides de llençar-se de cap al corrent que discorre per davall.

L’anomenat pacte de Sant Joan, perquè es va tancar el 24 de juny (més val entendre’s per Sant Joan pel davant que no pas per sant Pere pel darrere, com ha fet al consistori barceloní Ada la falsa), comença amb cares rialleres –perlades de suor a les fotos que immortalitzen la cerimònia–, bons propòsits, millors paraules i molta il·lusió per concretar el “canvi honest” promès en campanya pel flamant paer en cap. Flamant per nou i, en aquest cas, flamant també per les flames solars que li queien a sobre mentre posava davant de les càmeres. I potser per refugiar-se justament de l’onada de calor sahariana, s’entaulava després en un restaurant àrab del carrer Maria Sauret a compartir un cuscús amb tres amics (plat únic sense postres, 9 euros per barba, 10 amb la propina, pagant a la catalana, cadascú de la butxaca). Com que els amos musulmans del local no serveixen begudes alcohòliques, es va haver de brindar pel futur amb aigua clara. Bé, almenys era fresca.