Colors, records i cendres

La setmana passada li envio un missatge per WhatsApp al meu amic flixanco Xavier Vega: “Xeic, que us esteu rostint, per aquí baix?” Feia un parell de dies que es propagava l’incendi devastador pel nord de la Ribera d’Ebre i pel sud de les Garrigues i del Segrià. “Ara tot està cremat. Mai més ho veuré igual”, em responia, abatut. I reblava: “Un desastre.” No calien més paraules per fer-me càrrec de la seva pena, que també és la meva, coneixedor d’aquells secans pròxims a un riu tan cabalós, on havia viscut i que havia travessat tantes vegades per solitàries carreteres estretes plenes de clots i revolts, quatre dècades enrere, arran de la primera feina que vaig tenir, just després d’acabar Dret i tornar de la mili, com a secretari de l’ajuntament de Flix (d’on me n’aniria al cap de dos anys, deixant-hi part del cor: el Xavier sempre diu que allí m’hi vaig fer –o més aviat m’hi van fer– home).

Justament, havíem baixat a Flix, per la ràpida C-12, que en aquells temps no existia, la setmana anterior a l’infern de flames que semblaven inapagables i fumeres que tapaven el sol, en concret el dimarts 18, per assistir a una xerrada del mateix Xavier, professor de filosofia jubilat però encara conferenciant en actiu –brillantíssim–, un home savi i molt divertit, que gasta el millor sentit de l’humor característic dels ebrencs, sobre ni més ni menys que la modernitat intel·lectual, literària i artística, des del Renaixement a Picasso, passant per Baudelaire. Una autèntica lliçó magistral, que va compensar de sobres l’hora i mitja de cotxe.

A l’acabar, vam anar a fer un mos amb un altre bon amic, Pere Muñoz, l’historiador que era el jove alcalde que em va contractar, en aquell moment del PSUC, més endavant d’ERC, partit pel qual seria senador (vam fer broma sobre que jo devia ser el primer independentista declarat a trepitjar la vila, on avui dia Esquerra obté majories absolutes).

Al marxar, el Pere ens va regalar un exemplar del seu últim llibre, una biografia il·lustrada de Rossend Escolà, pintor de la Palma d’Ebre, que porta el subtítol de Colors i records. Em miro a casa els acolorits paisatges a l’oli d’aquells termes –bancals d’ametllers i oliveres entre aturonades tofes de bosc–, en especial la vista des del coll de Bovera de la contratapa, i penso que tot allò és ara un dantesc espectacle de desolació cendrosa.