Murs de vidre

Allò de la realitat percebuda segons el color del vidre a través del qual es miri. Sobretot quan es tracta del vidre blindat d’un locutori d’una presó. Vull dir que és impossible veure-ho igual des de l’exili que des d’una cel·la penitenciària. Llibertat limitada o absència de llibertat no són conceptes exactament equiparables. Per això els punts de vista dels afectats per les respectives situacions –fins i tot en cadascun dels partits a què pertanyen– és impossible que siguin idèntics. Una distinció que explica determinades disfuncions actuals tàctiques o estratègiques dins de l’independentisme.

Enllestit el judici de la vergonya als nostres presos (polítics, és clar, encara hi ha algú que en tingui cap dubte?), la majoria dels processats han tornat a la garjola, per més que sigui una garjola catalana, quan, si la justícia imperés en aquest regne, no només haurien de sortir en llibertat de forma immediata, sinó rebent a més a més disculpes, desgreuges i indemnitzacions –que sempre serien insuficients– per tot el temps de retenció preventiva arbitrària i abusiva. El retorn a les breus entrevistes vigilades a una banda i altra d’un vidre gruixut com a únic o gairebé únic sistema de comunicació personal. M’imagino què deu suposar, i no paro de pensar-hi, mentre llegeixo El blues de Beale Street, la novel·la de James Baldwin portada fa poc al cinema i que Edicions de 1984 acaba de publicar en català. S’hi relata la història desgraciada d’una jove parella d’afroamericans de Nova York, Fonny i Tish, en què ell és empresonat per un delicte que no ha comès i ella, embarassada i sense feina fixa, intenta per tots els mitjans aconseguir la revisió del cas amb l’ajuda familiar. Precisament, les escenes més dures de la narració esdevenen durant els incòmodes i forçats intercanvis de paraules de noi i noia amb el vidre entremig, servint-se d’aparells de telèfon com si es trobessin a una gran distància, que en realitat s’hi troben, encara que de fet els separin tan sols uns centímetres (i el vidre blindat). “Jo no podia tocar-lo. I tenia tantes ganes de tocar-lo”, confessa la Tish, que afegeix que una cosa tan terrible no la desitja a ningú. Ni jo als meus possibles pitjors enemics –bé, a quasi cap–, com tampoc als dirigents d’aquí i d’allà, jutges, policies i opinadors a qui tota aquesta ignomínia sembla no fer-los perdre la son.