Tristesa sense fi

Diumenge de la setmana passada, el TN donava la notícia de la mort de Joâo Gilberto. Tenia 88 anys i feia temps que no gastava gaire salut (la seva última actuació data d’una dècada enrere). Va acabar sol, barallat amb tothom i arruïnat. Al final de la vida, l’home que havia interpretat centenars de melodies que infonien en els oients una serena alegria melangiosa, l’home que havia tastat les anomenades mels de l’èxit ja abans de la trentena, tota una institució a la samfaina de la societat brasilera, no havia sigut feliç. (Pocs minuts abans, el mateix informatiu es feia ressò de la intenció del nou president ultradretà Bolsonaro de revocar la prohibició legal del treball infantil. On va el món, almenys pel que fa a llibertats públiques i drets socials? No crec que precisament endavant, en direcció a l’Ordem e Progresso de la divisa present a la bandera verd-i-groga del Brasil, en tot cas més cap a l’Ordem que cap al Progresso).

Joâo Gilberto destacava pel seu estil sobri i una veu suau, xiuxiuejant, que solia acompanyar només amb la pròpia guitarra. Semblava un poeta, un intel·lectual que cantava, en la mateixa línia del Vinicius de Moraes, que havia escrit en 1962 la lletra d’aquella Garota de Ipanema, amb música d’Antonio Carlos Jobim, que ell havia contribuït a popularitzar. Un altre dels seus hits més coneguts, A felicidade, constitueix tota una lliçó de filosofia existencial, que engega amb una asseveració inapel·lable: “Tristesa nâo tem fin, felicidade sim.” La tristesa no té final, al contrari de la felicitat. I desenvolupa un missatge pessimista per mitjà d’un enfilall de metàfores de gran efecte poètic: la felicitat és una gota de rosada en un pètal de flor, que brilla tranquil·la, després oscil·la lleument i cau com una llàgrima d’amor, o bé una ploma que s’enlaira però té un vol breu i necessita que bufi el vent sense parar.

Però no ens recreem més en líriques lamentacions. Tal com el mateix Gilberto exhortava en la cançó considerada la peça fundacional de la bossa nova, composta pels mateixos autors que lloarien la noia d’Ipanema, i que el va donar a conèixer al gran públic, formant part del seu primer disc, aparegut en 1958: Chega de saudade. Que caldria traduir per prou de saudade, això és prou de melancolia, d’enyorança, de tristor o de qualsevol altre sentiment negatiu que ara mateix se’ns pugui ocórrer.