Foc pels queixals

Sorprèn l’acidesa i severitat dominants en les compareixences públiques dels dirigents de Cs. Uns rostres de pomes agres, com si tinguessin prohibit somriure davant de les càmeres, i no sé si també de portes de casa o de la seu del partit endins, fins i tot potser en els moments més íntims, igual que si anessin sempre restrets o el seu interlocutor els degués una bona suma o haguessin estat objecte d’alguna ofensa gravíssima o d’una injustícia còsmica. Com si de debò els dolgués Espanya, se suposa que per la ferida de Catalunya i tantes altres ferides que aquells provocadors no paren de fer veure que els infligeixen (si bé alguna excepció confirma la regla, com la del diputat Jorge Soler, amb qui vaig tenir el gust de xerrar quasi una hora, setmanes enrere, arran d’una trobada fortuïta en una cafeteria, sense haver sigut presentats abans ni conèixer-nos de res, més enllà de llegir-nos en aquest diari, una conversa força agradable, la revelació de la qual confio que no li comporti cap problema).

El to victimista de les declaracions d’Arrimadas, per exemple, un pur vinagre, més del tipus Jerez, on va nàixer, que no de Mòdena, balsàmic, escollint els adjectius més sagnants, les metàfores més crues, els termes més tremebunds, que no responen a la realitat, com quan acusa els indepes de supremacisme. Una agressivitat verbal que contrasta amb la dolçor dels seus trets facials, cosa que ens la fa encara més odiosa.

També la portaveu a la Paeria de la formació taronja (amarga), Ángeles Ribes (un nom de fonts poc adient), gasta un registre expressiu d’una aspror inaudita, com quan per al·ludir al “pacte de Sant Joan” que va forjar el nou govern municipal parla d’un “pacto de la hoguera” o, molt pitjor, perquè ajunta dues paraules connotades negativament, un “tripartito de la hoguera”. I encara li queda camp per córrer, en aquest sentit: “pacte del petard”, “pacte de la piula”, “pacte de les bruixes”. A la regidora no se li han acudit d’altres elements de la festa d’un caràcter més amable, però està vist que no és el seu estil: “pacte del solstici”, “pacte de la revetlla”, “pacte del cava”, “pacte del somni d’una nit d’estiu” (com el títol de Shakespeare), “pacte de la nit més curta i el dia més llarg”, “pacte de la coca” (la de menjar, s’entén, pa de pessic amb fruita confitada: massa sucre per a una gent tan agra).