Tants caps, tants barrets

Ningú no ho diria, ara que nedem en l’abundància –de vots, d’escons, de responsabilitats institucionals–, però al principi de tot, i no parlo de tants anys, com a màxim quaranta, els militants independentistes de les terres de Lleida cabíem en un autocar. I només un lustre abans, en un cotxe. Tres dels ocupants del vehicle –deixo un parell de places lliures perquè ningú no se senti omès– haurien sigut Joan Culleré, el seu fill Pere i l’Albert Tarrats de les Borges. Era l’època constituent de la Regió VIII del Front Nacional de Catalunya, la més important d’aquell partit fundat el 1940 per exiliats pertanyents a formacions que ja propugnaven l’emancipació del país des d’abans de la guerra, com Nosaltres Sols o Estat Català.

Per tant, no és estrany –i s’agraeix l’homenatge– que el volum gruixut i exhaustiu, fruit d’una feinada rastrejant documents (la majoria clandestins) i entrevistant testimonis personals d’un temps que comença a entelar la pols de l’oblit, escrit per Ferran Dalmau i David Sancho, i editat per Pagès, porti el títol de Fills de la vuitena, referit a l’esmentada Regió VIII del FNC, corresponent a la vegueria ponentina de la divisió territorial republicana de Pau Vila.

A l’enyorat Joan Culleré, un home de físic menut però de conviccions i fermesa gegantines, bé se li podria aplicar allò que proferia el futbolista Piqué: “Contigo empezó todo.” Després, gota a gota, es va anar omplint la bóta, fins a assolir unes dotzenes d’activistes, que ens anàvem trobant d’amagat de la bòfia –Franco encara vivia o feia poc que criava malves–, sobretot a la discoteca borgenca Groc, a Acció Catòlica de Bell-lloc o a l’antic convent d’Arbeca. Ens reuníem, ens manifestàvem, preparàvem algun cop d’efecte i ens escindíem contínuament en grupuscles d’un purisme estèril, perquè érem pocs i mal avinguts. Tants caps, tants barrets, com resa l’encapçalament d’un dels capítols. I si concorríem a unes eleccions, com sota les sigles del BEAN el 1979, obteníem un 0,86 % dels sufragis.

D’aquest inici –gloriós o galdós?– arrenca el mig segle d’independentisme d’esquerres estudiat pels autors, el biaix cupaire dels quals fa acabar feliçment la història amb Mireia Boya com a diputada. Si haguessin esperat uns mesos a publicar-lo, l’alcaldia de Lleida i la presidència de la Diputació haurien posat al llibre un final encara més rodó.