Metre noranta

A part de refrescar-me dades que tenia confoses o oblidades, Fills de la vuitena (Pagès), de Ferran Dalmau i David Sancho, sobre els cinquanta anys d’independentisme d’esquerres a Ponent, Pirineu i Aran, m’ha fet venir nostàlgia dels vells temps de juvenil idealisme pur, il·lusionat i –ai!– bastant il·lús.

Al llarg del text retrobo el meu nom en situacions diverses, perquè vaig entrar a l’il·legal FNC amb 15 anys, a instàncies –o per culpa– de l’Albert Tarrats de les Borges, quan Franco encara era viu i el Front acabava de celebrar el primer congrés, l’agost de 1974: quasi que m’aprendria de memòria el llibre groc amb les resolucions. Sóc un dels col·laboradors amb pseudònim –el meu, Indíbil, que original!– a la revista clandestina Combat, el 1976, el primer article dels gairebé 7.000 que porto publicats. Aquell mateix any, assistia al míting a la sala Els Pagesos de Lleida i a la reunió tumultuosa del 17 d’octubre a l’antic convent de les monges d’Arbeca, on em veig promovent una escissió del FNC anomenada Col·lectiu Combat, com a pas cap a la integració al PSAN, d’ideari marxista, que acabaria emprenent en solitari. En aquest nou partit, tal com s’especifica a la pàgina 56, seria conegut com a Metronoranta, a causa de la meva alçada (i encara feien tres centímetres curts), que més que un renom per esquivar la policia era una delació.

La secció local arbequina del PSAN arribaria a aplegar una vintena d’efectius, amb seu pròpia a la casa d’un vell exiliat cenetista, i organitzaria actes tan importants com el míting multitudinari a la plaça Major l’11 de setembre de 1979, en què intervindria Maria-Mercè Marçal. La poetessa encapçalava mesos després la candidatura del BEAN, que obtindria un miler i mig de vots a tota la circumscripció. A les municipals de 1983, la llista indepe de Joventut Progressista d’Arbeca no entra a l’ajuntament per una sola papereta (anul·lada). Veient que no hi ha res a fer per la via radical, en un exercici de moderació i realisme m’apunto el 1986 a ERC, arran de la crida nacional de Carod i Colom, havent passat abans per NE, on figuro com a responsable de premsa en la campanya de 1984. Una nota al peu de la pàgina 127 informa d’un malentès amb aquest diari, que tergiversa amb –diria– mala bava unes meves declaracions: l’inici d’una bona, i llarga, i vull creure que fructífera, amistat.