Al llac del cel

Caixmir, al nord-est de la península indostànica, tocant ja els contraforts de l’Himàlaia (si bé no encara el sostre del planeta, almenys l’àtic o les golfes), no hauria de formar part de l’Índia sinó del Pakistan, o bé –millor– ser un estat independent, tenint en compte raons geogràfiques i religioses, perquè la majoria hi professa l’islam, però en la partició de 1947 de l’antiga colònia britànica el territori va quedar enclavat al cantó oriental de la nova frontera. Un esguerro origen de dècades de protestes i reivindicacions. Ara, el govern nacionalista de Nova Delhi ha aplicat un precepte constitucional per suprimir-ne l’autonomia, intervenir les institucions pròpies i empresonar els principals dirigents, mentre la resta de ciutadans indis, en comptes de lamentar una vulneració tan flagrant de les regles democràtiques, aplaudeix les mesures de força. Sort que això només passa al tercer món...

Sento simpatia –i empatia– per aquell país encaixonat entre altes muntanyes que va donar nom a una classe de teixit, fi i suau, molt agradable al tacte, fabricat originàriament amb pèl de cabres autòctones, i convinc amb el professor J.B. Culla quan, al seu recent llibre de memòries La història viscuda, afirma que és un dels indrets més bells que ha visitat. Jo ho vaig fer uns trenta anys enrere i també em va seduir, en especial el paradisíac llac Dal, als afores de Srinagar, la ciutat sagrada dels sikhs, aquells aguerrits individus de la daga a la faixa i el gros turbant per ocultar la llarga cabellera que no es poden tallar mai. Una superfície aquàtica d’uns trenta quilòmetres quadrats que sembla un mirall on es reflecteixen els núvols i els cims veïns. El llac del cel, l’han designat diversos viatgers lletraferits, des de Somerset Maughan a Vikram Seth. Molts s’han allotjat en alguna de les velles barcasses de fusta ancorades a les ribes. Jo també, i tot i que el meu grup de turistes estava integrat sobretot per noies, es va donar el cas que el jove barquer indígena m’empaitava a mi, potser perquè em devia considerar un objectiu més fàcil. O tal vegada no es tractava d’un càlcul de possibilitats sinó d’una qüestió de gustos, modèstia a part. M’apresso a aclarir que va fracassar, malgrat que els passeigs nocturns en canoa per aquelles plàcides aigües il·luminades només per la lluna no podien propiciar un ambient més romàntic.