Turisme de masses

En això del turisme, ara que som en ple període de vacances i el personal s’entesta –jo el primer, que no escarmento– a voltar per aquests mons de Déu, tan tranquil com s’està a casa, crec que comença a imposar-se la màxima que val més sol que massa acompanyat, ja no dic si a sobre la companyia no és grata, que de vegades també passa (per això he procurat evitar darrerament els viatges en grup, però no sé quant durarà, perquè em trobo ja gairebé a les portes de l’Imserso). Venècia, 2 de juny. Un creuer de 65.000 tones perd el control mentre està atracant al canal de la Giudecca i xoca contra una embarcació més petita, amb un centenar de passatgers a bord. Malgrat no produir-se danys greus ni cap víctima mortal –només quatre ferits de poca consideració, s’entén que les ferides, no pas les persones que les han patit–, l’accident revifa el debat sobre l’entrada de naus de grans dimensions a la llacuna veneciana, un trànsit tan intens que la Unesco amenaça de retirar el títol de Patrimoni de la Humanitat a l’antiga República Sereníssima. L’últim cop que hi vaig ser, l’any passat, després de quinze de no posar-hi els peus, se’m van fer evidents dues novetats ostensibles: les riuades de turistes xinesos i les nombroses llanxes carregades de paquets. Havia, entretant, aparegut amb força el comerç online, tants transportistes d’Amazon solcant els canals com gondolers amb camiseta a ratlles cantant l’O sole mio. Ha arribat un moment que resulta impensable visitar segons quins monuments o museus en temporada alta, i en alguns casos també baixa. Enguany, a Florència, he donat per impossible veure de prop la Venus de Botticelli i el David de Michelangelo o accedir a l’interior del Duomo, on m’he esmunyit a darrera hora dient als vigilants de la porta que anava a missa, espero que Nostre Senyor no em castigui per la mentida. En fi, així estan les coses, a Itàlia i a bona part del planeta, incloent Barcelona i el litoral català. Ara que la Generalitat planteja un pla estratègic de turisme per als pròxims temps, penso que una carta a jugar per a les terres de Lleida seria justament la de la “Catalunya buida”, això és: veniu, que aquí no us angoixaran les multituds, no us caldrà fer cues, trobareu taula als restaurants, caminareu sense ensopegar amb algú a cada pas, no haureu d’anar apartant la gent com si fossin mosques per fer una foto...