Cèsar visionari, li deien

Un dels aspectes més sorprenents de Serotonina, la darrera novel·la de Michel Houellebecq, són els elogis a l’estratègia turística del franquisme que podrien perfectament subscriure els votants de partits nostàlgics d’aquell règim com Vox, PP o Cs.

El protagonista, un francès amb segona residència a Almeria, igual que el mateix autor, ignoro si ara mateix però sí que temps enrere, s’hostatja al parador de Chinchón, localitat de la província de Madrid coneguda sobretot per la pintoresca gran plaça de llargues balconades de fusta pintada de verd que acull corridas de toros. El viatger transpirinenc qualifica aquesta mena d’allotjaments d’hotels amb encant. En realitat, puntualitza, el seu “arquetip quasi perfecte”. I afegeix que tots els castells medievals o monestirs renaixentistes espanyols que es conservaven dempeus han sigut convertits en paradors, resultat d’una “política visionària” engegada el 1928 però que havia adquirit la seva dimensió màxima en l’època de Franco, considerat per l’escriptor amic de Sarkozy com “un gran gegant del turisme”, en certa manera inventor mundial del turisme de masses, concretat en fenòmens com Torremolinos o Benidorm. Segons l’opinió més que qüestionable del controvertit novel·lista especialitzat en épater les bourgeois, el clarivident Caudillo hauria pressentit que Espanya no aconseguiria mai enganxar-se al tren de la revolució industrial (no deu conèixer gaire Catalunya o el País Basc) i havia optat per cremar etapes invertint en la tercera fase del desenvolupament econòmic europeu, això és apostar pel sector terciari: turisme i serveis. Un encert que hauria comportat la revaloració del Generalísimo en aquest àmbit, fins al punt de ser estudiades les seves decisions en escoles hoteleres suïsses i en universitats de prestigi com Harvard o Yale, amb independència “d’altres aspectes de vegades discutibles de la seva acció política”. Encara rai que matisa, el paio.

Entusiasta de la xarxa de paradors hispànics, Houellebecq es mostra més crític amb els Relais & Château del seu país, especialment pel que fa als restaurants d’aquells establiments, els quals “haurien sigut suportables si els cambrers no haguessin adquirit recentment la mania de declamar la composició del més petit canapè, en un to inflat amb un èmfasi mig gastronòmic mig literari” que arriba a treure la gana, afirma.