DIA DE REG
Flor delicada
A l’hora de les postres, Josep Vallverdú ens regala, signada del seu puny i lletra, una còpia mecanografiada del darrer poema que ha escrit, encara inèdit, de tall clàssic però alhora de temàtica tan vigent que ens toca molt de prop. Som de Posidònia,
es titula, i em fa gràcia que tot just la vigília jo estava llegint unes pàgines sobre aquesta polis costanera de l’antiga Magna Grècia, al sud de Nàpols, rebatejada pels romans Paestum, al llibre Un bàrbar al jardí, del poeta polonès Zbigniew Herbert, que el mestre no coneix i em comprometo a portar-l’hi el pròxim dia que ens vegem.
“Des d’una pàtria pedregosa i estèril, els grecs arribaren amb els seus veloços vaixells a través d’un mar fosc com el vi fins a un país escalfat per les fogueres de moltes generacions”, explica Herbert. Fundada al segle VII aC per doris expulsats de Síbaris pels aqueus, Posidònia prospera gràcies al comerç de cereals i oli d’oliva, fins al punt que en poc temps s’hi construeixen deu temples, que segons l’autor no responien només a una necessitat religiosa, sinó de bellesa i autoafirmació, ja que “el temple grec situat al cim d’un pujol es convertí en una mena d’estendard clavat sobre la terra conquerida”. Presa pels lucans, alliberada per Alexandre el Gran, sotmesa després pels romans, que permeten a la ciutat encunyar moneda pròpia, finalment sucumbeix a la malària i l’atac dels sarraïns. Avui dia, un conjunt de ruïnes commovedores.
Avisa Vallverdú a la seva poesia que Kavafis ja va dir el mateix “en mots més esqueixats que no els meus”, això és que els colonitzadors d’aquella part meridional de península transalpina hi van implantar l’idioma d’Ulisses, barrejat a poc a poc amb paraules etrusques i itàliques, abans que finalment acabés substituït pel llatí, fins que “es va fondre la llengua en l’arena”. I adverteix, a l’estrofa final, traient conclusions de la història, amb uns versos que faríem molt bé de tenir en compte els cada cop més amenaçats catalanoparlants, a la vista de les recents dades esfereïdores del seu ús social entre els joves al pati de l’escola o de l’institut, poc més d’un 15%: “Les llengües, pomells d’or, flors delicades, / moren per desamor, estultícia i oblit, / s’esfullen, indiferents, entre els dits, / no s’escolten mai més al seu antic reialme. / Les llengües no ressusciten. Fes-ne memòria.” En fi, Posidònia o Catalònia?