Impassible sobirana

Excursió a Siurana, que Josep Carner va titllar d’“impassible sobirana” en un magnífic sonet que comença: “Allà dalt és Siurana, aspra i ardida, / ben arrapada a la salvatge altura...” Feia potser ja una dècada que no hi pujava. El darrer cop va ser amb l’amic Josep Lluís Olivé, per anar a veure la tomba de Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria i primer editor –i en certa forma descobridor– de Màrius Torres, al petit fossar annex a l’”esglesieta obscura”. Sales hi tenia una segona residència que encara conserva la família. Dies enrere Pere Rovira m’explicava que hi havia coincidit i la feien petar de tant en tant cada cop que es trobaven –no gens difícil, eren quatre gats–, en el decurs d’unes vacances juvenils del futur poeta en aquell poblet, sense saber de qui es tractava ni la importància literària del passejant solitari.

Siurana continua igual (no s’hi podria construir més, ni que volguessin, tot envoltat de cingleres), però s’hi veu molta més gent, sobretot els caps de setmana, no pas residents sinó visitants, fins al punt que han hagut d’habilitar diversos pàrquings a l’entrada, que costen la voluntat (!) de dos euros. Jo hi havia arribat la primera vegada, a finals dels setanta, per una pista encara sense asfaltar, o almenys així la recordo.

Un altre dels canvis perceptibles és la col·locació d’una tanca reixada al caire de l’espadat pròxim al temple, perquè es veu que era un punt freqüentat pels suïcides. Nogensmenys, que diria un escriptor noucentista, damunt mateix es pot veure el relleu a la llenca rocosa de les presumptes petjades del cavall d’Abdelaiza, l’última reina mora d’aquella plaça forta que va preferir saltar al buit a rendir-se als assetjadors cristians.

Al restaurant que porta el nom del poble serveixen la carn excel·lent, cuita amb herbes i vi ranci, dels corders i cabrits d’un ramat que pastura per aquelles “soledats” un oncle dels propietaris. Es diuen Andreu i Maria. Fa uns anys van decidir fer objecció fiscal perquè no se senten espanyols. Ingressaven l’import dels impostos a l’Agència Tributària de Catalunya i, d’ençà del 155, el destinen a onegés i entitats benèfiques. Però el ministeri d’Hisenda d’Espanya, impassible sobirana, els ha bloquejat els comptes i amenaça d’embargar-los, perquè està vist que Espanya sí que és aspra i ardida, en el sentit de guerrera. Bastant més que Siurana.