Taronges de Lleida

Taronges de la Xina! L’expressió col·loquial al·ludeix a un fet o un fenomen que se suposen inexistents o impossibles, usada per referir-se a una quimera o un deliri (alguns escèptics posarien com a exemple la República Catalana, però això ja són figues d’un altre paner... o taronges d’un altre cistell).

La locució té una base històrica. Me n’adono llegint, amb retard, El país donde florece el limonero, d’Helena Attlee, perquè fa mesos que tenia l’original volum d’Acantilado a la pila de lectures urgents (una pila que aviat tocarà el sostre: aquesta és una qüestió, disculpin la confidència, que em comença a angoixar, perquè si demà mateix agafés una jubilació anticipada i em dediqués a llegir vuit hores diàries fins a la data de la meva mort, cosa que m’estic plantejant, tot i arribar a centenari dubto que tingués temps d’empassar-me totes les –al seu moment– novetats editorials que he anat acumulant els darrers trenta anys).

Aquella anglesa experta en jardins explica al seu llibre, subtitulat La historia de Italia y sus cítricos, que les taronges amargues van ser introduïdes a les nostres terres pels àrabs, des de l’extrem orient, a través de Pèrsia. El seu suc, barrejat amb sucre, canyella, safrà i altres espècies, s’emprava a les cuines medievals per condimentar el menjar i disfressar el gust ranci de la carn podrida. A part, es creia que afavoria la digestió. Pel que fa a les primeres taronges dolces (citrus sinensis), un híbrid de mandarina i pomelo, la seva arribada a occident és molt posterior, a mitjans del segle XVII, portades pels navegants portuguesos des de les costes xineses.

A propòsit, quan sento designar Cs com “el partit taronja”, penso que es deu tractar de taronges amargues, atenent el to sempre agre de les declaracions públiques i les cares que mai no somriuen dels seus dirigents (ja vaig fer aquí la brometa que els –cada cop més nombrosos– dissidents de la línia oficial no es deuen integrar en un sector crític, sinó en un sector cítric).

Ara, per taronges dolces de debò, saboroses i refrescants, les taronges tropicals de Lleida, que són en realitat uns deliciosos gelats de biscuit glacé de la casa Glas, collits no pas al tròpic (encara que per les calors caniculars extremes a la nostra ciutat de vegades ho pugui semblar), sinó a la factoria d’aquesta empresa familiar a la partida de la Mariola.