Un home i una dona (d'edat)

Si diumenge passat confessava aquí la meva propensió actual a plorar al cine, al final de moltes projeccions, com per confirmar la sinceritat d’una confidència que alguns trobaran d’un sentimentalisme melodramàtic i postís, aquell mateix matí –no nego la possible influència de la circumstància que es tractés del primer dia de tardor, l’estació de la melancolia– veia al Funatic un film que em va fer vessar llàgrimes ja des del primer fotograma. Los años más bellos de una vida, l’han titulat aquí. Les plus belles années d’une vie, en l’original francès. Una seqüela, cinc dècades després, d’Un home et une femme, estrenada el 1966, que aquell mateix any obtenia la palma d’or a Canes i l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Tant el director, Claude Lelouch, com els actors principals, Jean-Louis Trintignant i Anouk Aimée, són els mateixos, així com l’autor de la banda sonora, un dels punts forts del treball primigeni i també d’aquest, Francis Lai, a qui s’ha afegit la col·laboració de Colagero. La melangiosa música de fons reforça sens dubte la capacitat lacrimògena d’imatges i història: dà-ba-da-ba-dà, dà-ba-da-ba-dà...

El títol està manllevat de Víctor Hugo: els anys més bells d’una vida són els que no s’han viscut. No pas el que pugui deparar el futur, sinó allò que ens hem perdut vivint una altra existència, en paral·lel, diferent d’aquella que hauríem pogut viure enfilant un altre camí. Després d’un inici de relació meravellós, narrat en aquell llargmetratge inoblidable de mig segle enrere, els dos amants se separen aviat, queda clar perquè ell pateix de bragueta inquieta. L’antic pilot automobilístic i l’antiga script de cinema no s’havien vist mai més, fins que ara es retroben. El record mutu és encara viu, tot i que a Jean-Louis (idèntic nom del personatge a la realitat i a la pantalla) sovint li falla la memòria, ingressat en un geriàtric. Escenes velles s’alternen amb les actuals, elements d’aleshores es fan presents, com la platja deserta de Deauville, l’habitació 26 de l’hotel La Normandie on van fer l’amor per primer cop o el Ford Mustang blanc de carreres amb el número 184 que conduïa a 200 per hora travessant París de matinada (un llarg pla-seqüència sensacional), resignat ara a circular amb cadira de rodes, metàfora cruel del pas despietat del temps. L’emoció està assegurada. El plor també.