Quatre gats

Llegeixo que entre el 2013 i el 2018 dotze comarques catalanes, cinc de les quals a la demarcació de Lleida (Alt Urgell, Alta Ribagorça, Garrigues, Noguera i Pallars Sobirà), no han parat de perdre població any rere any. El Jussà només en quatre dels cinc anys computats. I una altra dada reveladora: 350 localitats de Catalunya no arriben al mig miler d’habitants. La informació no aclareix quantes compten tan sols amb un centenar. I quantes ni això. Ni una dotzena. Per comptar-los amb els dits d’una mà.

Voltant pel que ara s’anomena el territori (i ho faig bastant, un vici com un altre, penso que en aquest cas saludable, perquè si bé és cert que no ho aprofito gaire per estirar les cames, almenys “estiro la vista”, com diu una dona admirable, gran d’edat però jove d’esperit, que he conegut fa poc, un exercici igualment recomanable, no vull dir ara conèixer dones admirables, que també, sinó traure a passejar els ulls), sovint em cau l’ànima als peus de veure tants camps erms i tants pobles buits o com a molt amb quatre gats. Fins i tot en termes encara força conreats, sobretot de secà, o en nuclis encara poblats, si bé ja en un percentatge alt per persones de biografia avançada, pensionistes en bona part, em sobrevé la reflexió trista i fosca sobre com estaran uns i altres d’aquí a quinze o vint anys, quan ja no hi quedin pagesos ni veïns, perquè entretant hauran desaparegut. Un pessimisme descoratjador que no m’assalta només recorrent terres remotes i empobrides o vilatges minúsculs, sinó fins i tot en zones considerades a hores d’ara com a pròsperes i poblacions tingudes per importants, com la mateixa Arbeca, que en les sis dècades que porto de vida li he vist perdre un terç del cens.

Un procés em temo que irreversible, a no ser que (o potser malgrat que, perquè tal vegada no hi ha remei, però no ens hauríem de resignar a no intentar-ho) les institucions abordin seriosament una amenaça tan greu. A França, on s’està produint un fenomen similar, diria que de moment menys dramàtic, Macron acaba de presentar un paquet de mesures, des d’incentius fiscals a una oferta àmplia de serveis, per combatre l’èxode cap a les ciutats. Aquí a casa nostra, el nou president de la Diputació, Joan Talarn, ha anunciat que la lluita contra la despoblació rural serà un dels eixos del seu mandat. Bé, doncs endavant. Som-hi. Abans que no sigui massa tard.