Dia de pluja a Lleida

Dilluns al vespre tenia previst d’anar a veure l’última de Woody Allen, Dia de pluja a Nova York, estrenada el divendres anterior i que al Funatic passen en català. Però al matí s’havia conegut la sentència i vaig haver de canviar de plans: en comptes de cinema, manifestació.

La convocatòria era davant la façana de la Paeria que dóna al riu. De la llarga balconada noucentista ja no penjava la pancarta reclamant la llibertat de presos i exiliats. Un requeriment de la Junta Electoral havia obligat a treure-la. M’estranya que no l’hagués precedit un requeriment de l’Institut d’Estudis Catalans, motivat per la redacció del missatge escrit al drap: “Llibertat persones preses polítiques i exiliades.” La frase feia mal als ulls, a part que amb només una lectura ràpida costava d’entendre. Una setmana abans, en el decurs d’una altra manifestació, la commemoració de l’1-O, li ho havia fet notar al paer en cap. Com és que un filòleg com ell havia permès aquell despropòsit lingüístic? “Ai, Vidal, s’han de fer molts equilibris”, em va respondre, pacient. Amb els socis de govern i dins del mateix partit, vaig imaginar. Ramon Sistac, que justament és membre de l’IEC, voltava per allí i em va donar la raó sobre els estralls gramaticals derivats de la correcció política d’una determinada extrema esquerra que la resta de forces sembla haver comprat, i va afegir l’exemple d’una expressió sentida feia poc: “Tots i totes les persones.”

Omplint mitja avinguda de Blondel, érem uns quants milers cridant, cantant, picant de mans o simplement fent acte de presència, i de sobte es va posar a ploure a bots i barrals, com si sant Pere s’hagués tornat espanyolista. I això que portàvem mesos sense veure caure una gota. Però la multitud va resistir. Podia més la indignació que la por a acabar xops. Fins i tot els castellers locals van coronar un pilar, regalimant aigua freda.

Després, tornant cap a casa, la colleta de sempre, unes dotzenes d’esvalotadors sense dos dits de front ni el mínim sentit de l’oportunitat, amb l’ajuda dels inevitables infiltrats de torn, es va quedar a provocar aldarulls a la plaça de la Pau, de nom tan inadequat en aquelles circumstàncies. Un tret al peu. Més mal que bé. Un flac favor a la causa. Al pas que anem, l’esquerra radical d’aquest país aconseguirà de malmetre no només la gramàtica, sinó també el procés.