Poema d'octubre

Diu que ara toca “desescalar”, un verb que no surt al Fabra. “Desescalar” la tensió, si no el conflicte, que s’acabarà “cronificant”, un altre neologisme. El Procés no ens serveix de moment per ampliar l’autogovern, però sí el vocabulari. Al final, si no som independents, almenys serem més savis. I res millor per “desescalar” o rebaixar o desinflamar l’estrès col·lectiu que música i poesia. Música clàssica i poesia lírica, ni rock dur ni èpica versificada, contraproduents en aquest cas, perquè tendeixen a enardir encara més els ànims i escalfar l’ambient, ja prou flamejant.

Apuntava fa poc en unes Notes al marge al Lectura que la cèlebre cançó Les fulles mortes, lletra de Prévert i sons de Kosma, tan melancòlica i adient a l’estació actual, està inspirada en el Poème d’octobre de Jules Massenet, que escolto mentre escric aquestes ratlles, en la veu d’una soprano de nom refistolat, Sabine Revault d’Allonnes, acompanyada al piano per Samuel Jean. El disc, Mélodies, del 2011, llueix a la tapa un oli d’Auguste Toulmouche titulat Dolce far niente, en què es veu una noia amb un llarg vestit d’estar per casa ple de brodats i farbalans, estirada amb displicència en un sofà cobert de coixins, la mirada perduda, el cap recolzat sobre una mà i sostenint un llibre obert amb l’altra. Tot molt fin de siécle, avui que és fin de mois.

El text d’aquesta peça breu de Massenet el signa Paul Collin, poeta i llibretista de nombroses òperes i cantates per a compositors com, a més de l’esmentat, Fauré, Franck, Mascagni o Txaikovski. “Que dolç és desvetllar-se lentament dels pensaments / que el cor fidel ha pogut salvar de l’oblit; / i ressuscitar les embriagueses passades. / Oh, plaer de cloure els ulls i somiar!” El preludi rimat dona pas als bons propòsits autumnals: “Aprofitem bé els dies de tardor, / en què al cel sembla errar la llangor...” L’autor recorda les coses boniques que es deien els amants i els tendres juraments que s’havien fet, mentre florien les roses. Ara, quan els castanyers estan ja a mig desguarnir i han marxat els ocells enfredorits, queda el refugi de l’amor i la bellesa: “Què m’importa si l’hivern apaga les clarors / d’un sol enfosquit en cels tristos? /Jo sé on trobar encara / els raigs brillants d’una aurora / més bella que l’alba.” On? Doncs: “Toi que j’adore, dans tes yeux.” Als ulls de l’estimada. O estimat.