Espanya en blanc i negre

Coincidint amb la tardor, l’estació dels colors, no només a les copes dels arbres, torna a Espanya el blanc i negre. I no ho dic ara per les primeres boires que enfosqueixen cel i paisatge, aparegudes per aquí ja a finals d’octubre, amenaçant amb un hivern que se’ns pot fer etern, perquè és obvi que no parlo exclusivament de meteorologia. A l’espera dels resultats d’aquesta nit, perquè si no em suscita la mínima il·lusió que guanyi el PSOE, tremolo amb la perspectiva d’una victòria del tripartit de dreta espanyolista fanàtica i ultrancera, si encara potser no un negre del tot, un gris opac, la grisalla feta amb tonalitats grisenques, contrària a tota esperança. Una grisor simbòlica, metafòrica... i policial, com si encara ens empaitessin a cops de porra els grisos de la nostra joventut. Perquè jo també he corregut davant dels antidisturbis, sent estudiant, i també he tallat carrers amb barricades (confio que, transcorregudes quatre dècades, hagi prescrit el possible delicte de terrorisme del qual pretenen acusar ara els simples esvalotadors, i potser aviat qualsevol manifestant), fins que amb el pas dels anys vaig anar comprenent que determinades accions resulten contraproduents per a la causa i que sortir dels mètodes pacífics justifica la repressió, a part de demostrar-se inútil, perquè sempre s’acaba imposant la força d’aquells que en tenen el monopoli legal i els mitjans adients, sufragats amb pressupostos públics.

Una impressió penso que general, si més no a casa nostra, aquesta del retorn de l’Espanya en blanc i negre del franquisme, reforçada en el meu cas per la visió quasi consecutiva de dues pel·lícules que han coincidit a la cartellera. Si Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar, recrea la pujada de Franco al cim de l’exèrcit colpista, en 1936, El crack Cero, de José Luís Garci, és una clàssica història de detectius ambientada el novembre i desembre de 1975, els dies anteriors i posteriors a la mort –al llit– del Caudillo. Un film noir, crepuscular, rodat en blanc i negre, en què sempre és de nit o bé ho sembla, evocació d’una època obscura que fa l’efecte que torna (les imatges anacròniques de l’exhumació recent del dictador ho confirmen), si és que ha arribat a marxar mai d’aquesta Espanya monocroma pels segles dels segles. A veure si almenys catalans i bascos hi posem avui una mica de color...