DIA DE REG
L'Espanya dels prodigis
Dilluns a mitjanit, vint-i-quatre hores després de saber-se els resultats de la jornada electoral de la vigília, l’amic Pere Rovira –que també deu patir d’insomni– em reenvia per WhatsApp (jo no sóc a Twitter ni a cap altra xarxa social, per peresa, tecnofòbia i falta de temps o més aviat poques ganes de perdre’l, diria que igual que el Pere) un tuit de l’escriptor i professor Enric Bou, des de Venècia, a propòsit d’una entrevista –n’annexa una còpia– al diari torinès La Stampa, del mateix 11 de novembre, a Eduardo Mendoza, amb motiu de la traducció a l’italià de La ciudad de los prodigios. Com a titular, una afirmació del novel·lista: “Abascal non è un fascista ma un extremista moderno”. Un populista, matisa, responent a una pregunta sobre el tema, de rigorosa actualitat tenint en compte els 52 escons acabats d’aconseguir per aquest partit, que segons el literat barceloní no aspira a ressuscitar el règim de Franco i que, si ha obtingut tants vots, és per culpa de l’independentisme català. Com si al franquisme latent a Espanya li calgués alguna excusa... En fi, un altre més a la colla dels que treuen ferro a Vox i allò que representa o postula: segur que els llibres de Mendoza no els prohibirien, no n’estic tan segur respecte dels publicats en la nostra llengua, tal com feia el seu admirat Caudillo. El comentari d’Enric Bou al retall de premsa reproduït: “Tots plegats han (hem?) perdut els papers. No es pot blanquejar la serp. Ai, els inteles espanyols.”
El missatge de Rovira m’agafa tot just llegint al llit el seu esplèndid dietari Música i pols, en què la decepció del poeta cada cop també més prosista amb la gent de la cultura i les lletres de Cinca enllà, inclosos alguns amics personals –que potser ja no ho són tant o bé almenys d’una altra manera, raó per la qual ho viu amb un profund sentiment de pena–, per la reacció o més bé absència de reacció davant de les atrocitats antidemocràtiques arran del procés, és present en diverses entrades del volum. El 17 de febrer, per exemple: “Conec uns quants intel·lectuals hispànics, suposadament progressistes, que accepten amb un aplom sorprenent que les seves opinions sobre Catalunya coincideixin com un calc amb les de les ments més retrògrades d’Espanya. Són partidaris de la unitat, en efecte; ho són tant, que no els importa unir-se a la més mediocre buidor de pensament.”