Per un plaer tan breu...

Sis dies a Roma –ja ho vaig explicar dijous– i sis dies plovent. Mala sort, però pitjor hauria sigut Venècia, amb l’acqua alta fins al melic (bé, en el meu cas l’engonal). I la pluja, com també Roma, semblen haver-nos acompanyat en el viatge de retorn. Plovia a Lleida a la tornada i, tal com apunta Kavafis, la ciutat et seguirà allà on vagis. El poeta es referia a la seva Alexandria, però m’adono que l’axioma és també aplicable a l’eterna, de ciutat, perquè es va donar la coincidència que aquell mateix divendres, al primer concert a l’església lleidatana de Sant Llorenç (el segon serà dijous que ve) del cicle Orgues de Ponent i del Pirineu, l’italià Tommaso Mazzoletti interpretava una peça d’Ottorino Respighi, autor de l’anomenada Trilogia Romana, que integra els poemes simfònics Pini di Roma, Fontane di Roma i Feste Romane. I just l’endemà, dissabte, veia al Funatic la pel·lícula Buenos principios, basada en una novel·la de John Fante que casualment respon al títol d’A l’oest de Roma i que tracta d’un escriptor en crisi existencial i creativa que anhela fugir a la capital d’Itàlia. De manera que estava assegut enfront del retaule gòtic del màrtir de la graella, escoltant les notes emeses per l’orgue construït el 1997 per Gabriel i Albert Blancafort, però el meu cap i el meu cor encara vagaven per les ribes del Tíber, entre les ufanoses pinedes del Palatí i del castell de Sant’Angelo o davant de les fonts monumentals de Trevi i de la piazza Navona.

Del cicle organístic ponentí i pirinenc, havia assistit ja al concert del 27 d’octubre a la targarina Santa Maria de l’Alba, amb la intervenció de la Coral Càrmina. Aquell vespre, com que feia poc que s’acabava de conèixer la sentència del judici als presos polítics, la sessió es va cloure amb un cant col·lectiu d’Els Segadors dels més emotius que recordo. I encara aquest diumenge passat podia gaudir al temple parroquial de les Borges d’una actuació magnífica de l’organista Miquel González i la soprano Aina Martín. A part de Bach, Mozart, Monteverdi i altres genis, hi va sonar una cançó del compositor renaixentista flamenc Thomas Crecquillon titulada Pour un plaisir qui si peu dure. Per un plaer que dura tan poc, n’he patit moltes penes i treballs, es lamenta el lletrista, però que al capdavall decideix que li han sortit a compte. Com Roma passada per aigua.