Temps de bolets... i llibres

El meu vell amic Pere Clos, feliçment jubilat –per bé que els tipus actius com ell no acaben de plegar mai– de la seva feina d’hoteler de tota la vida, baixa de Vielha a portar el cotxe a revisió i aprofitem per petar una xerrada que teníem pendent de feia mesos. No ens veiem tant com voldríem. M’explica que, ara que no va tan de bòlit, alguns matins ha estat sortint a buscar bolets pels boscos aranesos. Li pregunto si enguany en trobava gaires, després d’un estiu tan sec. Diu que encara. Algun migdia va tornar a casa amb el cistell ple, presumeix (igual que caçadors o pescadors, ja no dic seductors de senyores, als boletaires els agrada vantar-se dels trofeus).

Temps de bolets, tardor ja tardana, l’època de l’any en què, segons Josep Pla, “tot fuig en una fugacitat trèmula”. L’homenot de la boina dedica a l’activitat (esport?, en tot cas un esport de profit, com en deia l’exconseller Marimon, que va fer servir l’expressió per titular un receptari) designada allà a l’Empordà “caçar bolets” unes inspirades ratlles de to irònic: “Els bolets tenen una manera de presentar-se en la superfície de la terra modesta i humil. Molts bolets no arriben a rompre la crosta de fullaraca i d’humus que els recobreix, i així, per caçar-los, s’ha de gratar la terra amb uns garfis; altres, més vitals, arriben a posar sobre el planeta les seves petites protuberàncies irrisòries i grotesques, formes grassonetes i madures passablement monstruoses.” Alguns espècimens com la lleterola llueixen una mena de “barret cordovès, posat obliquament, amb fatxenderia, blanc i de color de rosa”.

L’escriptor troba curiós l’esforç dels bolets per “donar entenent que han estat ideats, dibuixats i construïts per Antoni Gaudí”. Entre “la buida pompositat de les seves corbes, la petulància de la seva petitesa, la inflor espantosa de les seves mínimes protuberàncies”, que fan pensar en “un nan desafortunat i fatxenda desafiant la volta del cel”, i la diversitat dels seus colors, esdevenen unes “indescriptibles meravelles” que només la naturalesa pot crear. Éssers alhora còmics i delicats, “guardant els flancs d’una botifarra, sal i pebre, constitueixen un dels plats més saborosos, més complets, més perfumats de la nostra cuina”. Tan saborosos, complets i perfumats com la prosa planiana, que aquests vespres quasi hivernals ve tan de gust de llegir.