Com un home nu

Quan era més jove (a l’edat que ja començo a traginar, potser s’escauria més escriure “quan no era tan vell”), cada any per aquestes dates sabia que els pròxims mesos tindria ocasió de comprar el nou disc de Lluís Llach i veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, dues cites rituals al calendari renovat. Per sort, el director i actor americà continua oferint-nos la seva dosi anual de màgia, ofici, bon gust, amor a la vida i romanticisme, tal vegada productes menors en comparació amb alguna de les seves celebrades obres mestres, però en tot cas treballs artesanals força dignes, que deixen en l’espectador un regust amable, com la recent Dia de pluja a Nova York. La pregunta –i la inquietud– és quantes cintes més podrà dirigir el prolífic cineasta de Brooklyn, perduda ja tota esperança de tornar-lo a veure actuar, als 84 anys. Un desassossec semblant al que ens pugui causar als culers l’especulació sobre el nombre de temporades que encara sigui capaç de jugar Messi.

Pel que fa al cantautor de Verges, porta temps retirat dels escenaris, si no és alguna aparició esporàdica per motius solidaris o polítics, i també dels estudis de gravació. Potser per això, mig per curiositat, mig per aplacar la nostàlgia, la setmana passada, aprofitant que era a Barcelona, visitava a l’Arts Santa Mònica, al final de la rambla, l’exposició Com un arbre nu, sobre el mig segle de trajectòria artística de l’autor de composicions esdevingudes himnes, com Que tinguem sort o L’estaca. La combinació dels termes “viatge multisensorial” i “paisatges simbòlics” en el fullet de l’exhibició temporal –fins al 26 d’abril– no em va fer girar cua, i no me’n penedeixo, perquè el muntatge val la pena. Em van agradar sobretot la recreació d’un antic cafè amb fotos i textos d’alguns poetes que va musicar –Màrius Torres, Kavafis, Sagarra, Fuster o Pere Quart–, i l’estranya experiència de posar-se unes ulleres de realitat virtual que permeten veure el mateix Llach cantant al piano enmig d’una vella biblioteca que pots anar recorrent, com en un somni. Ara, el més inquietant de tot és quan mires cap on hauries de tenir mans, braços i cos, i no veus res, de manera que et sents igual que un vampir davant d’un mirall, un home més que nu, totalment invisible, com d’altra banda em temo que ja som aquells que comencem els articles escrivint “quan era més jove”. Feliç 2020.