Bell-lloc existeix

Inaugurada la variant ferroviària que escurça el trajecte entre Barcelona i València, però deixa orfes de ferrocarril una bona colla d’usuaris de les estacions de Salou, Cambrils, Mont-roig i l’Hospitalet de l’Infant, ara clausurades. Jo que em vantava de tenir l’estació del tren a cinc minuts caminant de l’apartament, tot i que gairebé no l’agafava mai, com aquells que fan grans escarafalls per la desaparició d’un quiosc o una llibreria, malgrat no comprar-hi mai un diari o un volum.

D’altra banda, s’anuncia que les obres de reparació del tram de la línia Lleida-Tarragona malmès per la forta tempesta d’octubre no estaran enllestides abans del maig, que ja serà el juny, m’hi jugo el preu d’un bitllet fins a Vinaixa. Set o vuit mesos amb la circulació interrompuda, ni que fóssim a Mali o al Pakistan, que de vegades ho sembla.

Tot això coincideix amb la notícia que les estacions de Bell-lloc d’Urgell, Tàrrega i Cervera, on encara funcionaven les taquilles, el personal hi seria substituït per màquines expenedores. Entremig, el diputat de Terol Existeix posava com a condició per sumar-se a la investidura de Pedro Sánchez que continuessin obertes les poques estacions supervivents de la xarxa secundària estatal, i la mesura haurà causat de retruc la represa del servei a les nostres esmentades, ja veurem per quant de temps.

A Bell-lloc havien arribat a passar una vintena llarga de trens al dia en cada sentit. La gent els coneixia pel renom popular: Ligero, Platillo, Xangai, Trenquet, Cerverí... El Xavier és un octogenari de Bell-lloc que encara molts vespres, si no fa massa fred, s’acosta fins a l’estació per rebre l’últim regional. Podríem creure’l una versió masculina d’aquella Penélope de la cançó de Serrat, tan destarotada d’esperar debades el retorn d’un antic amant, que quan finalment l’home torna ella és incapaç de reconèixer-lo, però més aviat diria que es tracta de nostàlgia de les velles locomotores fumejants i els vagons de fusta, d’aquells combois que no semblaven avions sense ales com els actuals, d’unes andanes avui solitàries però aleshores plenes de vida, en què ell i altres nens del poble, acabada de poc la guerra, cobraven uns dinerets dels estraperlistes per ajudar-los a descarregar sacs i paquets amb productes del mercat negre, perquè la parada següent ja era Lleida, més vigilada per la Guàrdia Civil.