Plaça Vallverdú

Dijous advocava aquí perquè la Paeria creés una comissió amb l’encàrrec, compromès però inajornable, d’establir un nomenclàtor viari normalitzat, net de personatges històrics –no només franquistes– d’ideologia totalitària i anticatalana, que no són pocs, atès que la revisió impulsada pel primer ajuntament democràtic es va quedar a mitges, limitada als casos més flagrants. No ignoro que qualsevol canvi nominal de vies urbanes comporta polèmiques i incomoditats. Recordo una carta al director, en aquest sentit, d’un veí de l’avinguda anomenada fins aleshores Alcalde Areny. Tal com he plantejat diverses vegades, sense èxit, en aquell supòsit la modificació podia haver-se enllestit estalviant els problemes que el remitent augurava a carters o taxistes amb un simple avinguda Areny, tenint en compte que just aquell tram riberenc havia sigut –casualitats de la vida i l’onomàstica– l’areny del Segre. La comissió que proposo constituir –no ve d’una i així ens tindrien una temporada entretinguts, a l’opinió pública en general i als articulistes en particular– s’hauria d’ocupar no només de suggerir baixes, sinó també altes, una qüestió tan o més delicada i que no sempre s’encerta. Penso en l’al·ludida avinguda ran de riu, ara Joana Raspall. No voldria menystenir l’obra ni la trajectòria de l’escriptora i bibliotecària barcelonina, coneguda sobretot per les seves poesies infantils, però em costa trobar una justificació plausible –no va ser cap primera figura– al fet que se l’hagi escollit per designar una artèria tan principal d’una ciutat amb la qual no tenia cap lligam (potser sí i el desconec). La norma estipula que carrers i places només poden ser dedicats a persones ja difuntes. Sembla raonable, a fi d’estalviar-se alguna atzagaiada posterior per part de l’homenatjat (el cas de Borrell a la Pobla), però crec que a Lleida podríem fer una excepció amb Josep Vallverdú, que als 96 anys, i en plena forma, fa l’efecte d’haver passat ja de llarg de la meta. No crec que ningú dubti dels seus mèrits per donar nom a un carrer o –millor– una plaça, gran i cèntrica, desplaçant, si convé a un vial menys preeminent, la menció a algun altre home de lletres no lleidatà que ja té prou reconeixements arreu, merescudíssims, com és Cervantes (atenció, espanyolistes de pell prima: no és tracta d’un tema de vàlues literàries, sinó d’un debat diferent).