Obeir la raó

Ho tornarem a fer? No és segur ni es pot dir, si no vols conseqüències penals o que t’acusin de reincidir, com al pobre Cuixart, però així ho espero, més que res perquè els espanyols no ens deixen una altra sortida, com també espero que si hi tornem, aquest cop ho fem bé, ja que si no ens n’hem sortit d’una manera caldrà provar-ho d’una altra: seria d’irresponsables o imbècils repetir els mateixos errors. Fer-ho bé significa sense presses ni terminis autoimposats, tenint abans en compte la situació real i no només la desitjable o imaginària, disposant d’una acumulació prèvia de forces i una base social més ampla, un extrem que, a aquestes altures, fins i tot els més partidaris de tirar pel dret van reconeixent, mal que els pesi o els sembli una renúncia o contradir allò que anaven proclamant. Una base que cal eixamplar per assolir com a mínim la meitat dels vots, si aspirem a ser escoltats per les instàncies internacionals (altra cosa és que ens facin cas, però això almenys deixa sense excuses aquells que aquí i allà s’oposen a les nostres pretensions per falta d’una majoria legitimadora). Hi tornarem, això confio, i aleshores no ens podrem permetre un altre pas en fals que ens causi tanta frustració i dolor –repressió, multes, embargs, exili, presó–, ni cap altra victòria moral sense una plasmació efectiva, que ja en tenim prou de repúbliques existents només en el nostre cor o als rètols d’entrada en alguns municipis, i ho farem a despit de les pressions dels més exaltats, que aparenten no tenir espera (que la impaciència no ens faci traïdors) o que es desanimen al primer contratemps, perquè en bona part són nous a la causa, convençuts que això era bufar i fer repúbliques, mentre que els que hi portem ja molts triennis de militància sabem que es tracta d’una llarga marxa amb final incert. Malgrat això seguim i seguirem endavant, si bé ja sense deixar-nos intimidar o caure en complexos absurds per la por que et recriminin obeir. Obedient sembla avui un improperi pitjor per a un independentista que per a un botifler, quan a l’hora de la veritat aquí no desobeeix ningú, ni resistint-se a traure una pancarta del palau de la Generalitat ni negant-se a cessar com a alcaldessa de Berga. Més tard o d’hora, tothom acaba obeint, quin remei. Obeint les lleis, s’entén, perquè em temo que n’hi ha uns quants que l’únic que no obeeixen és la raó.