L'ordre dels factors

L’acudit més graciós que he escoltat darrerament el va explicar fa uns dies Quim Torra en un míting al Born. El president va dir que ni ell, ni Mas, ni Puigdemont havien posat mai per damunt del país els interessos de partit. Que bo! Ni l’Eugenio. És curiós que no es referís a Pujol, com si el pujolisme no hagués existit, i mira que va durar anys, i en certa manera encara dura, com una determinada idea de Catalunya i del catalanisme, i l’intent d’apropiar-se’n (ara els seus hereus pretenen apropiar-se de l’independentisme, si convé expulsant aquells que sempre l’havien propugnat, el cas és no perdre el poder: qualsevol bandera val, si permet seguir manant).

A més de Torra, els successius oradors en aquell acte van desgranar un rosari d’atacs als socis de govern. Atenció: del govern actual i, segons fan preveure les enquestes, del govern futur. A no ser que s’acabi imposant la proposta de repetir a la Generalitat el pacte de la Diputació de Barcelona, expressada per Núria Marín, que no podem descartar. La pregunta, potser ingènua, és per què si en principi comparteixen idèntica aspiració –si bé per mitjà d’estratègies distintes, l’una realista i pragmàtica, l’altra ni se sap–, i estan condemnats a entendre’s després d’unes eleccions de què podem intuir més o menys la victoriosa suma resultant d’escons de tots dos, amb la incògnita en joc de qui queda primer i qui segon, no paren de disparar contra els seus aliats per terra, mar, Twitter i Rahola (el que li consenten a aquesta senyora a TV3 és escandalós). S’escau que sovint els autors de les escomeses més vehements són alguns conversos a la nova fe a qui una devoció excessiva sembla haver trastocat: potser no senten veus, però llegeixen coses que ningú més no ha vist o neguen haver escrit allò que tothom pot llegir. Els destinataris de les múltiples invectives i acusacions de traïdoria han optat per aguantar estoicament, sense tornar-s’hi –amb alguna excepció, tal com poden comprovar–, per responsabilitat i perquè suposen que al final l’electorat els ho tindrà en compte (jo no n’estaria tan segur, vistos els antecedents). Això sí, mentre no paren de rebre retrets, improperis i falsedats, contemplen atònits com els altres s’omplen la boca d’invocacions a la unitat, a veure si algun despistat de bona fe s’empassa l’argúcia. En fi, qui ho entengui que els voti.