Ho pagarem car

A diferència de diumenge passat, avui no es podrà comprar aquest ni cap altre diari al quiosc Esteve, que tancava fa una setmana, després de 77 anys, un matí d’hivern típicament lleidatà, emboirat i propici al recolliment i la tristesa, tal com l’ocasió requeria. L’establiment dels germans Esteve estava situat –costa encara de referir-s’hi en pretèrit– al capdavall de la rambla de l’estació, oficialment Fernando o Ferran, tant se val, les dues denominacions em semblen inapropiades, tenint en compte que es tracta d’un homenatge a Fernando VII, un rei espanyol lamentable, com la majoria dels reis espanyols que ens ha tocat patir. Quan vaig anar a treballar vora la rambla, no fa pas tant, podia escollir per proveir-me de premsa entre els dos quioscos del passeig central. Ara ja no funciona cap dels dos, de manera que em caldrà desplaçar per poder satisfer aquest vici, en forma de plec de papers amb notícies, reportatges i columnes, fins a l’interior de l’estació de trens, al vestíbul dels cinemes Funatic o a la plaça Sant Joan. Una bona caminada, en els tres supòsits. Igual com succeeix des de fa mesos amb els caixers automàtics de l’entitat valenciana, o si més no amb seu a València, on tinc dipositats els estalvis, que també ens allunyen cada vegada més, com si entre tots s’haguessin conxorxat per obligar-nos a fer exercici. Deu ser això, que ho fan pel nostre bé, perquè es desviuen per la salut dels usuaris, i no pas per incitar-nos a emprar targetes de crèdit o que ens informem a través dels mòbils.

No és el primer cas, ni serà l’últim. Al quiosc Vilalta, en una caseta d’obra a la cantonada de Ronda amb Segrià, prop d’on visc, hi penja un cartell de Se traspasa. Pels voltants de casa, en un radi de dos-cents metres, he vist plegar en una dècada quatre o cinc negocis del ram. La gent ja no hi va gaire perquè s’està imposant la idea del dret universal a la gratuïtat de la creació intel·lectual, i molts creuen que amb les quatre informacions breus i epidèrmiques obtingudes dels mitjans online ja en tenen prou. Així s’entén l’alarmant descens de les inquietuds –i el nivell– culturals de la població, en bona part perquè no es llegeix, ja no dic llibres, sinó diaris. En plural, per poder contrastar punts de vista. Joan Fuster advertia contra “l’home d’un sol diari”. Avui n’hi ha una majoria de cap diari. Ja ho pagarem, ja.