Garoines i mimoses

Segon dissabte de febrer, boira matutina a Lleida. S’imposa una escapada, després de tants dies de sedentarisme forçat per una meteorologia que no convidava gaire a viatjar. El pretext cultural –sempre val la pena tenir a mà un pretext cultural– és una exposició al Museu d’Art de Girona de Modest Urgell, el pintor romàntic dels crepuscles, i fer un tomb per la part vella de la ciutat, tan viva i endreçada, a risc que quan tornem a la nostra ens caigui l’ànima als peus per la inevitable comparació. Fins aquí el pretext. El motiu real, i entenc que més versemblant, aprofitar per arribar-nos a dinar a la Costa Brava, coincidint amb l’inici de la temporada de les garoines o eriçons marins, aquelles esfèriques criatures submarines cuirassades i recobertes de punxes però d’intimitat tova i comestible, en concret les gònades o glàndules genitals, d’un color vermellós, sabor marí intens i segons diuen propietats afrodisíaques. El lloc escollit és el restaurant del far de Sant Sebastià, damunt del penya-segat que segons Josep Pla és el punt de Catalunya on la terra ofereix una major perpendicularitat respecte del mar.

Les garoines, una dotzena a compartir, bones i cares, però ni una cosa ni l’altra com les ostres, pel meu gust, i la meva butxaca, enguany no presenten tanta inflor càrnia interior com d’altres hiverns, a causa del temporal devastador de fa unes setmanes, que també obliga els pescadors a baixar-les a collir més al fons (en terres gironines, cullen mariscos i cacen bolets). Se solen menjar amb cullereta, alternant amb mossegades a un tall de botifarra negra, a fi d’aconseguir un interessant efecte palatal mar-i-muntanya. De segon, un arròs torrat amb pop i cansalada de Santa Pau.

Davallant cap a Llafranc per la sinuosa carretera panoràmica amb la panxa plena, sembla encara més intens el groc de les mimoses dels voltants, en plena florida propiciada per la benignitat d’un temps, segons que sembla, fruit d’un canvi climàtic que ens té a tots destarotats, plantes, animals i humans. La recepcionista de l’hotel ens informa que cada vegada n’hi ha menys, d’aquests arbustos que responen al nom científic d’Acacia dealbata, potser perquè la bellesa no proporciona gaire rendiment, en agricultura: per allà dalt, en això són molt planians, convençuts que el paisatge no és tant qüestió de pintors com de pagesos (i notaris).