Antany com enguany

Podem llegir la frase en un diari: “El alma popular catalana, fuerte y sencilla, fue llenándose de veneno.” La signa un tal Rivera, no pas Albert, sinó José Antonio. Sí, José Antonio Primo de Rivera. I no és que hagi ressuscitat de la tomba al Valle de los Caídos, aprofitant l’exhumació de Franco, sinó que la va publicar a l’Arriba el 28 de març del 1935. I afegia el fill del militar colpista espanyol –un de tants–, al·ludint a la codificació del català portada a terme per Pompeu Fabra: “Áridos intelectuales compusieron un idioma de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con el castellano.” Tot plegat, tal com apunta Josep Murgades al volum Escrits sobre Fabra, editat per Pagès, “un discurs colonialista que, antany com enguany”, perquè l’estratègia es manté al cap de tant temps, pretén limitar la llengua subordinada al clos familiar i negar-li la condició d’estàndard.

En aquest punt, el fundador de Falange compartia arguments amb Miguel de Unamuno, l’heroi –amb ombres i clarors– de la recent pel·lícula d’Amenábar, Mientras dure la guerra. El rector de Salamanca, definit pel professor Murgades com a “intel·lectual paradigmàtic de l’irracionalisme noventayochista”, col·laborador en un principi de l’Alzamiento Nacional, signant manifestos de suport, aportant diners i ocupant el càrrec de regidor al nou ajuntament feixista (detall que el guió cinematogràfic obvia), més tard redimit davant de la història pel famós “venceréis pero no convenceréis”, es va mostrar sempre molt bel·ligerant i despectiu amb el català, igual que havia fet amb l’euskera: “El vascuence se muere y acaso sea una ventaja para nosotros los vascongados.” En la seva il·lustre opinió, valia més anar pel món amb un idioma de primera com el castellà que no pas amb una espècie de dialecte condemnat: “Cuando los demás vienen con máuser es una locura querer defenderse con la espingarda.”

Menjant arròs a Cambrils, Murgades ens referia que Joan Fuster, autor del punyent assaig Contra Unamuno y los demás, solia explicar en petit comitè que l’adust filòsof i literat espanyol d’origen basc havia tingut una colla de fills sense haver-se operat abans de la fimosi que li obturava justament l’espingarda. En conseqüència, no és estrany que, després de patir tant, hagués escrit llibres de títol tremendista com Del sentimiento trágico de la vida.