Primavera negra

Abans-d’ahir vaig complir anys (no cal dir quants, ja quasi dins del grup de risc pel Covid-19), en condicions excepcionals, imprevisibles: al suplement Lectura d’avui publico un Enllà escrit fa tan sols tres setmanes, en què saludo l’adveniment de la nova estació com un incentiu a sortir de casa i caminar per la muntanya. Una insòlita celebració d’aniversari: esmorzar sol, dinar sol, sopar sol, només algunes poques trucades personals (per raons de feina, dotzenes), sol tot el dia i tota la nit, excepte al matí amb els cinc o sis companys de serveis essencials a l’oficina, però ben distanciats els uns dels altres, per no encomanar-nos el virus. Tot plegat molt estrany.

Un galdós principi de primavera, que s’esqueia el mateix divendres. Una primavera que no podia començar amb més mal peu. Quan molts veïns sortien aquell vespre al balcó per aplaudir els heroics professionals de la sanitat, i alguns de més animosos fins i tot entonaven cançons (a la terrassa de davant, unes noies l’emprenien amb una nadala, Campanas de Belén, que ja són ganes d’acabar de destarotar la pobra gent a aquestes altures ja prou alterada per tanta reclusió domèstica), jo vaig estar a punt, i al final no m’hi vaig atrevir per la mica de sentit del ridícul que encara em queda i la falta d’oïda i de veu, de posar-me a cantar a ple pulmó Maledetta primavera, autèntic himne al desencís amb què Loretta Goggi quedava segona al festival de San Remo el 1981 (una edició pel meu gust injustament guanyada per Alice amb Per Elisa). Aquell mateix any, la mexicana Yuri n’incloïa una versió en castellà al seu àlbum Llena de dulzura, un títol bastant contradictori amb l’anterior, que sonaria força a les ràdios, envelats de festa major i discoteques de per aquí. Potser en recordaran la tornada: “Pasa ligera, la maldita primavera. Pasa ligera, me hace daño solo a mí.”

A veure si és veritat que aquesta primavera s’escola lleugera i ràpida, sense fer gaire més mal, que ja n’ha fet prou, només iniciar-se. En fi, ateses les circumstàncies presents, prefereixo remetre’m a les dues primeres ratlles de la lletra en l’original italià: “Voglia di stringersi e poi / vino bianco, fiori e vecchie canzone.” És a dir, ganes d’abraçar-se i després vi blanc, flors i velles cançons. Sens dubte tot això tornarà, però, ai, vés a saber encara quant falta. Sobretot les abraçades.