Di Provenza il mar, il suol...

Cada dia em sobresalta quatre o cinc cops el clinc del mòbil, avisant-me d’alguna reunió, un dinar o un acte cultural programats de feia temps, abans de tota aquesta devastació vírica. Ningú no s’ha pres la molèstia d’anul·lar-me a l’agenda electrònica les cites anotades (jo no me’n veig capaç, afegint estrès tecnològic al que ja acumulo per la meva feina “essencial”) i la maquineta va fent, impertorbable, ignorant la nova realitat extraordinària que ens ha tocat de viure i seguint instal·lada com si res en la seva pròpia realitat paral·lela, la que tot just s’hauria esdevingut de no ser pel desencadenament imprevist d’una plaga bíblica al segle XXI.

Entre les cancel·lacions de compromisos anunciats pel secretari de butxaca, una de les que més ràbia m’ha fet és la representació de La Traviata, aquí a Lleida, el divendres 20 de març. Aquell vespre, a tres quarts de nou, era a casa confinat en solitari quan de sobte sonava la campaneta de l’aparell, mentre apareixia en pantalla “La Traviata en 15 minuts”. La frustració al llegir el recordatori, majúscula. La recança, indescriptible: ara seria a la Llotja, a punt d’escoltar òpera...

Aquesta primavera s’haurà vist privada per força major de concerts, conferències, teatre i cinema, presentacions de llibres... Em sap greu pels autors amics que no podran promocionar les seves novetats i es perdran el Sant Jordi. El cavaller de la rosa vençut enguany pel drac. Un drac microscòpic sorgit d’un muricec, l’animaló alat no gaire bonic en què solien inspirar-se els artistes medievals per pintar els dracs o els dimonis dels retaules.

En el meu cas, es tracta de la segona primavera seguida que em trobo en aquestes condicions. L’anterior, obligat a quedar-me sol a casa un mes i mig, de baixa laboral per culpa d’un herpes zòster molt agressiu, estirat al llit o al sofà, perquè ajagut el dolor s’apaivagava. Un règim de reclusió similar a l’actual, amb la diferència que podia rebre visites, si bé el meu precari estat de salut no em permetia atendre-les com s’esqueia, no sé si m’explico.

La coincidència és que, tant aleshores com ara fa unes setmanes, acabava de tornar d’un viatge a la Provença. Tanco els ulls i encara m’enlluernen la reverberació del mar a la Costa Blava i la claror dels camps pintats per Van Gogh. Per si de cas, la pròxima primavera canviaré de destí turístic.