Tot l'enyor de la mar

Les propietats balsàmiques o fins i tot terapèutiques de la poesia, a què al·ludeix sovint Joan Margarit, a mi m’han alleujat aquesta mena d’exili interior pel coronavirus a través dels versos del nou llibre de Josep Borrell, Desmesura d’amor, editat per Pagès (T’enamores de nou per desterrar la mort...), i també dels d’un poema memorable de Salvat-Papasseit amb un títol preciós, Tot l’enyor de demà, que aquests dies em revé a la memòria.

En aquella composició commovedora, autèntic cant a la vida, de fet un comiat amb aires de testament, el jove poeta malalt, postrat al llit i reclòs també a casa, es declara feliç per tot allò que l’espera al defora si l’endemà pot llevar-se i sortir: places lluents de claror i acolorides de flors, la noia riallera amb davantal de puntes que porta la llet, el repartidor de diaris que puja i baixa dels tramvies, el carter (encara que no li deixi cap carta), l’aeroplà que li fa alçar els ulls, les matineres dones del barri que van de pressa al mercat i en tornen amb els cistells plens de cols i cireres, l’adroguer que torra cafè aromàtic a la porta de la botiga, la sorollosa canalla del veïnat, els carreters que passen adormits sota la vela de punxa, el pa posat a taula, l’escudella fumejant, el vi que fa tant que no beu, el somriure dels amics retrobats... Però, si al final no es pot llevar, perquè la malaltia s’agreuja, afirma que també estarà content perquè els amics romandran per veure “el bo que és tot”.

Per mi, si m’admeten la confidència, l’horitzó de recuperada normalitat és hores d’ara un horitzó marí, una il·lusió modesta: anar a la platja. Com més aviat millor, si pot ser al maig que no sigui al juny. Tal vegada per això, si al principi d’aquest període convuls, prenyat de temors i incerteses, la cançó que més sentia i m’hi identificava, tal com vaig explicar aquí, era Maledetta primavera, és a dir, maleïda, de Loretta Goggi, tan bon punt el cel tapat ha permès albirar ja algunes clarianes, l’he substituïda per una altra balada italiana, Sapore di sale, de Gino Paoli. Me la poso un cop i un altre, en una versió enregistrada en un multitudinari concert del 2005 amb la seva dona, la gran Ornella Vanoni, en què el públic coreja la lletra com si fos un himne. Un himne de fe, resistència i esperança: E mentre ti bacio, / sapore di sale, / sapore di mare, / sapore di te.