DIA DE REG
La dama blanca
Així he passat aquesta Setmana Santa tan estranya, sense palmó ni mona, sense platja ni muntanya, sense excursions ni processons (bé, excursions a comprar pa o el diari, processons casolanes per Facebook o Instagram que fins i tot m’han fet rememorar amb nostàlgia, pel contrast evident, i sobretot fragant, aquelles matineres ascensions al calvari de l’ermita de Santa Caterina, els anys ja remots de la meva infantesa arbequina, perfumades pels brots de timó florit que arrencàvem dels marges del camí, havent abandonat uns segons el ni gaire devot ni gaire silenciós tram masculí de la penitencial filera). Així l’he passat, deia: penjat del mòbil de l’alba a mitjanit, atenent la feina “essencial” que pel meu mal cap m’ha tocat d’entomar en unes circumstàncies tan complexes, i aprofitant entre trucada i missatge d’e-mail o a WhatsApp per llegir una mica, escoltar cançons italianes i veure velles pel·lícules franceses (i a la inversa).
Una d’aquestes: French Cancan, de 1955, dirigida per Jean Renoir –el fill del pintor– i protagonitzada per Jean Gabin, sobre els orígens del Moulin Rouge. A la banda sonora trobem l’Édith Piaf i també la que per mi resulta ser una descoberta, Cora Vaucaire, marsellesa, morta el 2011, als 93, la primera persona a posar veu a Les feuilles mortes de Prévert i Kosma, coneguda com La Dame blanche de St-Germain-des-Prés, perquè solia pujar als escenaris de la rive gauche vestida de blanc, al contrari de qui ho feia sempre de negre, Juliétte Greco, la musa existencialista, admirada per Sartre i companyia, més expressiva i sensual, d’una gesticulació quasi equiparable a la de Brel.
A la pel·lícula, Cora canta La complainte de la butte, en català el lament del turó, que no és altre que Montmartre, on segons diu les escales són dures per als pobres però les ales dels molins hi protegeixen els enamorats, un valset dels típics bal musette parisencs d’antany, acompanyada d’un orguenet de maneta, que podria ser un acordió. Amb lletra del mateix Renoir, comença explicant que al capdamunt de la rue Saint Vicent un poeta va estimar un instant una desconeguda, però després no l’ha tornat a veure i escriu aquesta chanson esperant que ella la senti algun dia, en algun lloc. El poeta s’exclama: “Je sens sur tes lèvres une odeur de fièvre.” Olor de febre als llavis? Ves que la noia no tingui el coronavirus...