Contraban de petons

Aquests dies s’ha fet viral (quina expressió, que deu ser el primer cop que utilitzo, tan adequada a una època vírica com la present) el vídeo d’un flirteig entre dos joves novaiorquesos, el qual no tindria gaire interès si hagués succeït en un període ordinari, però que a hores d’ara assoleix una rellevància que el porta a ser contemplat i comentat per milions de persones arreu del planeta.

Els dos veïns de la Gran Poma, per emprar un terme col·loquial que fa pensar en l’Appletown de la recent novel·la de David Marín, es descobreixen a través de les finestres dels apartaments en què estan confinats en solitari, a un cantó i altre de carrer. Per tal d’establir contacte, el noi s’empesca un mètode inaudit: enlaira un dron amb un missatge que deixa caure al terrat on ella pren el sol. La nota tramesa pel colom missatger mecànic conté un número de telèfon (el d’ell, naturalment, no pas el 061 d’aquell país) i una invitació a dinar o tal vegada a sopar, tenint en compte que per aquells rodals se sopa amb llum de dia. I l’àpat finalment organitzat consisteix que cadascun dels dos comensals s’entaula al balcó respectiu amb el plat al davant, i així van menjant, separats per uns quants blocs de pisos, mentre conversen a través d’alguna aplicació telefònica que els permet veure’s de prop. I a esperar que aixequin la reclusió forçosa, per poder consumar la relació iniciada. Tot molt romàntic. Ja veurem com s’acaba, quan la nova parella forjada en unes condicions tan especials es trobi finalment cara a cara.

No tan urbana sinó rural, una altra notícia sobre l’amor en temps del virus apareixia també no fa gaire als diaris: els mossos d’esquadra de la Seu d’Urgell detenien un home que, saltant-se el confinament obligatori, havia sortit d’Andorra per una pista forestal, esquivant els controls policials a la frontera de la Farga de Moles, amb la intenció d’anar a visitar la xicota a Barcelona. L’intrèpid conductor, a qui imaginem encès d’enyorança i desig, s’havia aventurat per alguna vella ruta dels contrabandistes, traginant no pas llana o tabac, sinó besades i carícies. Perquè cal suposar que, després de recórrer tants quilòmetres i esposar-se a tants perills, un cop arribat a la capital catalana, no se li hauria acudit de mantenir amb l’estimada la distància de seguretat d’un metre i mig que recomanen les autoritats sanitàries.