Espigues d'or

Com que encara no podem veure el mar, que cau fora de la nostra regió sanitària, vam decidir d’aprofitar el primer diumenge en fase 1, avui fa vuit dies, per anar a veure un mar d’espigues. En comptes del blau marí, el verd cerealístic, però ja groguejant força en moltes parades. I on acudir a contemplar el sensacional espectacle, de què enguany ens haurem hagut de privar, sinó a la Segarra profunda?

Abans, però, havíem d’aturar-nos un moment a Cervera, a fer una foto del carrer Major per il·lustrar un article al Lectura: en termes d’això que ara anomenen economia d’escala, l’equivalent a la frase col·loquial costar més la salsa que els caragols o bé el mall que l’enclusa (en llenguatge no tan preindustrial, el software que el hardware). Esmorzaríem a la més que centenària pastisseria Colom, del carrer Combat, en una tauleta de la terrassa, separats dos metres dels altres clients. La primera consumició en un local públic després de deu setmanes. Estranyesa i emoció. La idea inicial era una d’aquelles trenes de xocolata que em tenen el paladar robat. Però un cop allà, no em vaig poder resistir a la temptació dels primers gelats de la temporada, que elaboren ells mateixos, malgrat ser les deu del matí. L’opció pel de pastís Sacher semblava almenys adequada a l’horari. Deliciós. Al final, a més de la terrina va acabar caient la trena. El meu sí que ho va ser, per acabar-me tot allò, un bon combat.

Els sembrats vam anar a veure’ls cap a les Oluges, des d’on pujaríem fins a Sant Guim, passant per sota de Montfalcó Murallat, Vergós Guerrejat i Freixenet. Quina meravella de paisatge. I de toponímia. Amb ressons medievals. Llàstima que li vingui ja de pocs dies que comencin a recol·lectar. Uns cereals ben granats, amb les tiges més altes i les espigues més grosses que mai, a causa d’una primavera plujosa, que en alguns rodals els ha aplanat: mentre s’anava aplanant la corba de contagis, la pluja aplanava ordis i blats.

A Sant Guim se’m va plantejar un dilema moral. O tornar ràpid per la Panadella i l’autovia, abandonant fraudulentament cinc minuts província i regió sanitària, o fer-ho per la carretera lenta i estreta per on havia arribat. Bé, ni una cosa ni l’altra. Dinaríem tard però no infringiria la llei, a més de gaudir de la recòndita bellesa de l’alta vall del Sió que suposava anar a voltar per Sant Domí, Gàver i Estaràs.