Proteïna sèrica sintetitzada

Al final, quan potser ja no valia la pena, després d’haver-m’ho rumiat unes quantes setmanes, em vaig anar a fer el test ràpid IgG/IgM. Seixanta euros, a ca l’Echevarne, amb prescripció facultativa. Malaguanyats, tant de bo me’ls hagués gastat dinant al Xalet Suís o al Carballeira, perquè em va sortir negatiu. Sí, disgustat pel fet que el missatge per e-mail que m’arribava tres dies després concloïa que no havia estat contagiat en cap moment, en contra del que creia, per causa d’uns suposats símptomes –tos seca, mal de coll, diarrea, dècimes de febre– patits a partir de l’endemà de la declaració de la pandèmia. Tot indica que la meva hipocondria m’haurà tornat a jugar una mala passada. I és que jo desitjava, paradoxalment, que l’analítica donés positiu, perquè representaria que havia tingut el virus però ja no estava malalt –el meu heroic organisme demostrant-se capaç de repel·lir una invasió de gèrmens– i hauria generat anticossos. Per tant, ja no em podria tornar a infectar, ni jo fer-ho a ningú altre. Perfecte. Diuen que els que poden acreditar aquesta condició van molt sol·licitats per atendre frisances íntimes, perquè no els cal mantenir la distància de seguretat de dos metres, exempts del risc de propagar el contagi.

Tot i que els nostres coneixements de qüestions sanitàries s’han incrementat els darrers temps, arran de la Covid dels trons, he decidit buscar al diccionari el significat exacte del terme. Al de la llengua catalana de l’IEC mateix, a falta d’un de mèdic a mà, he trobat que un anticòs és “una proteïna sèrica sintetitzada per les cèl·lules plasmàtiques en resposta a l’estimulació exercida per un antigen, amb el qual interacciona de forma específica”. Bé, sort que es tracta d’un diccionari general, perquè m’ho he llegit diverses vegades i no he entès res. Potser en comptes d’un test serològic, m’hauria convingut més un test d’intel·ligència.

El bo del cas és que durant tot aquest temps, ben bé tres mesos, m’he estat fent una mica el milhomes, convençut de ser immune i voltant d’aquí cap allà sense prendre gaires precaucions, i ara comprovo que no ha sigut així (la noia que punxava al laboratori em va garantir un 90% de fiabilitat de la prova), de manera que més que el valent he fet el temerari. Uf, si encara m’hauré salvat pels pèls, d’enganxar el bacteri. Per pura xamba. O de miracle.