Cabellera “rusticana”

Parlava diumenge de la tofa de Fernando Simón com una temptació per al zel professional de la meva perruquera, la Juli d’El Pinte d’Or, que fa vint anys que m’esquila (devia començar molt joveneta). És veure’l a la tele i sobrevenir-li el rampell d’agafar unes estisores per tallar les pilositats que li sobren a les celles i la testa imperial. El doctor Simón ha esdevingut, gràcies a les seves aparicions diàries per la petita pantalla els tres mesos d’estat d’alarma, en qualitat de director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, una presència familiar i una icona de moda, protagonista de camisetes, murals, tatuatges... La seva característica veu rogallosa, emesa en un to monòton, ha acabat de fer caure bé el personatge, percebut per la majoria com un tipus tranquil, proper, gens bufat o retòric, sense pretensions ni segones intencions, entranyable, excepte per a alguns tertulians i articulistes del morro fort que des dels mitjans de l’oposició l’han criticat de forma despietada i ferotge, acusant-lo de tapar suposades vergonyes del Govern, quan de fet aquell epidemiòleg saragossà de 56 anys va ser nomenat pel PP, el 2012. Fins i tot ha sigut objecte d’alguna denúncia penal, que amb una justícia d’una independència i equanimitat prou conegudes per tothom, el podria portar a un confinament entre reixes.

Però tornem a la cabellera del facultatiu en funcions de portaveu, que Josep Pla catalogaria com “a la Mascagni”, en referència al músic Pietro Mascagni. Utilitza l’expressió en l’homenot dedicat a Blasco Ibáñez. Escriu: “Portar els cabells a la Mascagni volia dir presentar-los tirats en cop de vent cap enrere, estarrufats i secs, en un estat de desordre escandalós i reticent. Semblava que a través d’aquest caotisme capil·lar hom volia donar a entendre que el que hom tenia dins del cap es trobava en un permanent estat d’ebullició, en un xarbotament i una agitació corresponents a una elevada categoria del pensament. Després resultava, però, que aquestes persones de tanta ambició intel·lectual solien dir les mateixes ximpleries, idèntiques vulgaritats, que els qui portaven la clenxa al costat o al mig.” Busquin a internet un retrat del compositor de l’òpera Cavalleria rusticana i comprovaran que anava igual de (des)pentinat que el metge hores d’ara més mediàtic... amb permís dels doctors Trilla i Mitjà.