El cine dels rics

Reobren els cinemes. Adoptant mesures de prevenció. Mascaretes en comptes de crispetes. Quasi que ho prefereixo així. La pel·lícula triada en moltes sales per reiniciar les projeccions va ser Cinema paradiso, de Giuseppe Tornatore, un homenatge –i una elegia– als cines de tota la vida, sobretot de poble, que ja en queden pocs, de fet quasi cap. Ni als pobles ni gairebé a les ciutats. Una altra realitat de la nostra infantesa i joventut que en unes quantes dècades hem vist desaparèixer. Quines seran les pròximes? Els diaris? Els llibres? La democràcia? El català? El peix? L’amor? L’amistat? No és estrany que a alguns ens costi reconèixer el món d’avui. I reconèixer-nos-hi (ah, i els pronoms febles).

Aquests mesos vírics, les úniques exhibicions del setè art sobre gran pantalla hauran tingut lloc per aquí al voltant a l’autocine habilitat al pàrquing de l’antiga discoteca Big Ben, una iniciativa imitada a Bellcaire i Tàrrega. A Artesa de Segre van muntar també un espai a l’aire lliure amb tela panoràmica, per poder-hi veure retransmissions de partits de futbol del cotxe estant. Autofutbol, n’han dit. La pandèmia fa l’efecte d’haver –si més no– esmolat la inventiva de la gent. Parlant de cinematografia i trànsit rodat, sostenia Josep Pla (els lectors assidus hauran observat que darrerament estic molt planià: els que em coneixen de més a prop endevinaran en l’adjectiu un doble sentit literari i personal) que els automòbils són el cinema dels rics, els únics que aleshores se’ls podien permetre, perquè el paisatge és un espectacle en què no cal pagar entrada a la taquilla i que la millor manera de mirar-lo és des de l’interior d’un vehicle, veient-lo passar o –millor– passant a través d’ell.

Tot i que l’esplanada de darrere del Big Ben on aparcàvem és extensa, no sempre hi havia lloc. S’hi concentraven centenars de turismes cada sessió. Una actitud poc ecològica que engrandia el forat a la capa d’ozó. Però els que hi solíem comparèixer teníem al cap una altra mena de forats. Penso en aquella colla de concos d’Arbeca que hi acudien els diumenges, cadascú amb el seu propi cotxe. Mai, en tants anys, hi havien tocat pèl. Ni la mínima aproximació. Si li preguntaves a algun d’ells per què no agafaven un sol cotxe entre tots, la resposta invariable era: “I si lligo avui?” Deu ser veritat que l’esperança és l’últim que es perd.