Cap de xinès

A La pesta, la novel·la d’Albert Camus tan llegida, o si més no citada, els darrers mesos, l’autor analitza l’actitud dels ciutadans davant del trasbals que suposa per a les seves vides la novetat d’una epidèmia: “Ningú no havia acceptat encara la malaltia, realment. La majoria eren sensibles, més que res, a allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats (...). La primera reacció, per exemple, va ser la d’acusar l’administració”.

Tres quarts de segle després, les coses van si fa no fa, tot i que la irritació, continguda durant la fase inicial de confinament estricte, s’ha anat desconfinant a mesura que es recuperava una certa normalitat, fins al punt que tothom fa l’efecte d’estar queixós, enfadat, de mal humor, irascible... Sobretot ara mateix al Segrià, amb aquesta recaiguda inesperada. Hi ha qui en té raons justificades, víctima en primera persona del virus o dels seus estralls econòmics, però en són encara bastants més els que, havent sortit aparentment indemnes de la pandèmia, semblen dominats per un estat d’ànim general potser no tant depressiu com agressiu. Aquells que sempre, al llarg de la història, perquè en aquest sentit no hem avançat gaire, reclamen i agraeixen la figura d’un culpable (penso, per exemple, en el pogrom de 1348 a Tàrrega, arran de la pesta negra, saldat amb l’assalt al call i l’assassinat de 300 jueus, acusats de propagar el contagi).

A l’hora de buscar un boc expiatori, o un cap de turc, com també se’n diu, res més fàcil avui dia que fixar-se en els polítics. Que si són tots uns inútils, que si ens han enganyat, que si no tenien res previst –com si ho hagués tingut algú, científics inclosos, els primers sorpresos i sobrepassats per la virulència i la magnitud d’un fenomen sense precedents, i per tant imprevisible. Ara bé, com apuntava Josep Ramoneda en una reflexió al diari: “Que el culpable sigui un dolent, un humà, és a dir, un de nosaltres, és més tranquil·litzador que estar en mans de forces inconscients de la naturalesa”. I, és clar, deu resultar frustrant per desfogar tanta indignació acumulada atribuir el pecat original d’aquest immens desastre a un anònim client del mercat d’animals vius de Wuhan que va preparar-se un estofat amb la carn d’un pangolí que s’havia cruspit un ratpenat rinolòfid d’una cova dels muricecs vora Kunming.