Trèmula puresa

Quan ja estaven més o menys reoberts a Lleida i pobles de riu avall els locals de comerç i hostaleria, recuperat en part el nivell de negoci previ a l’aparició en escena del virus maleït, sobrevé aquest desastrós contratemps de la recaiguda imprevista, amb les conseqüències fatals per a empresaris i treballadors del ram, els ingressos dels quals s’havien reduït a zero durant els quasi tres mesos d’inactivitat forçosa. La història es repeteix un i altre cop, si bé ara feia tant de temps que no es produïa el fenomen que és com si ens vingués de nou. Recordo haver llegit en un estudi de J. Llobet sobre epidèmies medievals a Cervera que els “sonadors de senys” del prominent campanar de l’església de Santa Maria d’aquella ciutat solien protestar de forma agra i, suposo, sorollosa –acostumats com estaven per la seva feina als registres elevats de decibels– perquè el sou que percebien s’establia a tant el toc i resulta que durant els períodes de pesta, tan freqüents a l’època, tenien expressament prohibit de repicar les campanes, per causa de l’alarma, la por i el desànim que el seu so tenebrós provocava en els veïns.

Un dels pocs dissabtes transcorreguts entre el primer confinament i aquest segon –i confiem que últim, de manera que no calgui esperar a la tercera per vèncer–, encara en una fase de desescalada que no permetia viatjar al Pirineu o la platja, vam anar a Granyena de Segarra, que no és Taüll o Cambrils però tampoc està malament: en comptes del mar d’aigua, un mar de sembrats. Just acabant d’aparcar vora el parc infantil amb més bones vistes de tot Catalunya (el rebregat altiplà cerealístic en primer terme i, al fons, la cadena muntanyosa des de l’Aneto al Pedraforca), hi coneixem lo Ramon de cal Cardenal, enginyer tècnic que s’oferirà a fer-nos de guia turístic per la vila aturonada d’origen templer, a més d’aficionat a construir gegants i tocar campanes. El seu padrí, Jaume Font, va ser trenta anys campaner titular de Cervera i ara ell és l’encarregat de fer-hi sonar el seny major. El mateix, li explico, que amb la seva veu de bronze va inspirar un sonet al rector de Vallfogona, un matí que baixava caminant cap a la capital segarrenca per participar en una celebració mariana: “La tremolosa llengua rebatia / tant que l’excelsa terra tremolava, / i en son dur idioma pronunciava / Tot pur! Tot pur! és la Verge pia”.