Anticòs meu, recorda

Relatava dies enrere –i nosaltres què n’hem de fer, es preguntaran els lectors amb raó– haver donat negatiu en un test serològic, de manera que l’absència d’anticossos a l’organisme no permet descartar-me com a futur amfitrió de l’insidiós hoste de Wuhan i, de retruc, transmissor del contagi. Llàstima, tants com n’havia generat quan era jove, d’anticossos, si bé més en sentit anatòmic que no víric. Era entrar, per exemple, al Big Ben, amb algun amic, i de seguida es formava al nostre voltant un cercle de terra de ningú, en especial de còrpores femenines, com una ampla rotllana sardanística, obstinades a mantenir la distància de seguretat sense la justificació de cap epidèmia. Un immediat efecte de rebuig instintiu que, més que a la nostra aparença física, preferíem atribuir-lo a alguna llei de la física, fins al punt de batejar aquell fenomen extraordinari i misteriós com a “teoria del forat negre”, segons la qual la nostra simple presència originava un perímetre d’espai buit equiparable, salvades les proporcions astronòmiques, al provocat pels enigmàtics xucladors d’estrelles. Una teoria de rigor científic dubtós, ho admeto, no pas referida als cossos galàctics, sinó als cossos humans, com aquella Teoria dels cossos del títol d’un llibre de versos de Gabriel Ferrater, que almenys ens servia d’excusa i consol, per estalviar-nos la reiterada humiliació de tornar a casa amb la cua entre cames. Ja m’entenen: la imatge col·loquial és prou gràfica.

Cossos poètics? Pocs de tan gloriosos com els evocats per Kavafis a Cos meu, recorda, en què l’autor ja vell s’insta a rememorar, en paraules traduïdes pel mestre Riba, “no solament com t’han arribat a estimar,/ no solament els llits on has jagut...” Bé, els llits, els sofàs o els seients abatibles de cotxe, ara que esmentava el Big Ben, coincidint amb el fet que el pàrquing de l’antiga discoteca s’ha convertit temporalment en autocine. Ai, si aquella esplanada entre Mollerussa i Golmés pogués recordar, ja no dic parlar o escriure... Algunes escenes nocturnes a l’interior dels vehicles estacionats superarien en voltatge eròtic qualsevol que pugui ser projectada en una pantalla a l’aire lliure. Però “tot això ja són coses passades”, com es lamenta el solitari poeta d’Alexandria, que a falta de realitats més tangibles acaba apel·lant a la memòria: “Recorda, cos, recorda.”